Fragment del Nihon Shoki

Continuant el repàs cronològic a la Història Japonesa, ens trobem amb el període Nara, que no va arribar al segle de durada, durant el qual es van assentar els decisius canvis esdevinguts en l’anterior, el període Asuka. De fet, podrien perfectament haver-se englobat en un únic període, doncs el canvi d’un a un altre ve donat únicament per l’emplaçament fix de la capital en el que avui és la ciutat de Nara.

Abans d’aquest període, i d’acord amb la doctrina shintoísta, es creia que una capital quedava contaminada espiritualment després de la mort de l’emperador, per la qual cosa es triava un nou emplaçament amb cada sobirà. Amb l’arrelament del Budisme a la cort, una religió que no veia necessari aquest trasllat, apareix la idea d’establir una capital permanent, cosa que a més es feia imprescindible per projectar un potent estat centralitzat, per la qual cosa aquesta necessitat queda fins i tot recollida a la Reforma Taika, l’any 646. Els canvis contemplats en aquest text es van duent a terme en les següents dècades, i no va ser fins a l’any 708 que l’Emperadriu Genmei (filla de l’Emperador Tenji) va donar l’ordre d’establir una capital estable. El canvi es va produir dos anys després, el 710, a la ciutat de Heijō-kyō, actual Nara, marcant l’inici d’aquest període.

Reconstrucció de la porta Suzakumon, a les runes de Heijō-kyō

Com no podia ser d’una altra forma, en un moment de grandíssima influència xinesa a tots els nivells, la nova ciutat es va erigir a l’estil de la capital xinesa de la dinastia Tang, Chang’an, encara que amb algunes peculiaritats pròpiament japoneses, com l’absència de muralla exterior, la qual cosa ens dóna una idea de la sensació de seguretat del govern. La ciutat té forma de rectangle de quatre quilòmetres d’ample per cinc de llarg, on s’inclouen nombrosos palaus, edificis administratius, temples, etc. Va arribar a albergar a uns 200.000 habitants, sent així el primer nucli urbà de Japó i posant de manifest el gran poder i la riquesa del nou estat japonès.

A nivell polític i administratiu, es va continuar amb la implantació de les reformes començades en el període anterior, tenint un paper important l’anomenat Codi Taihō, que havia estat promulgat ja l’any 701 però que es va posar definitivament en pràctica a partir del 718, quan es va revisar i actualitzar sota el nom de Codi Yōrō. Es tracta d’una reorganització administrativa molt influenciada una vegada més per la Xina dels Tang i el Confucianisme, un tipus de legislació coneguda com ritsuryō, encara que amb nombroses adaptacions al caràcter propi japonès: no es va adoptar la meritocràcia com a criteri per atorgar els càrrecs públics, mantenint el model hereditari típic japonès; i tampoc es va copiar el concepte de “Mandat del Cel”, que a Xina s’havia utilitzat per justificar els canvis de dinasties regnants, sent aquest un dels motius pels quals a Japó (com a mínim des de llavors) hi ha hagut una única dinastia imperial. La nova legislació atorga a l’emperador el doble caràcter de dirigent de l’estat i sacerdot en cap, establint a més una marcada classificació de les diferents classes socials i rangs dins de la cort, establint nous ministeris que s’encarregarien dels assumptes de l’estat.

Una part molt important d’aquestes reformes consistia en una nova divisió territorial i administrativa del país, que va passar a dividir-se en províncies, anomenades kuni (curiosament, una paraula que en japonès significa “país”), que al seu torn es dividien en districtes, anomenats gun, i aquests solien dividir-se en llogarets, encara que aquesta última divisió a nivell local podia variar. El fet de tenir una capital permanent per primera vegada va facilitar el desenvolupament d’una xarxa de comunicacions entre el govern central i els diferents organismes provincials; es van crear els “set camins principals” (shichidō), que comptaven amb albergs cada pocs quilòmetres, així com tota un xarxa de camins secundaris dins de cada districte. A més, es va impulsar un nou sistema censatari i impositiu, així com un sistema de reclutament popular segons el qual tots els homes d’entre 20 i 59 anys havien de complir servei militar, cosa que va demostrar ser un fracàs i convertir l’exèrcit en un cos molt poc disciplinat i entregat. Malgrat això, les fronteres interiors es van expandir tant al nord de Honshu, conquistant territoris als emishi/ezo, com al sud de Kyushu, als hayato.

La importància d’aquestes noves legislacions és enorme, sobretot si tenim en compte que en la seva major part van estar vigents fins que va començar el període Meiji el 1868.

L’altre gran procés que s’havia iniciat al període Asuka i que va continuar en aquest període va ser el de la difusió i l’arrelament del Budisme, primer entre les classes altes i després entre el poble, acceptant-se com a religió dominant i convertint-se a més en una poderosíssima institució. La seva influència és tan enorme que molts historiadors parlen d’un Japó pre-budista i un Japó budista, havent tingut molta més importància que a Xina, que és justament d’on va arribar a Japó. Va ser a més a través del Budisme com va arribar la influència xinesa a tots els nivells, arribant al punt que els millors exemples d’arquitectura i art Tang que es conserven actualment es troben a Nara. Les expedicions a Xina es van fer habituals, enviant-se durant aquest període fins a nou d’elles. Malgrat la reeixida implantació del Budisme, el Shinto no es va veure desplaçat, aconseguint-se un encaix d’ambdues, com ja vaig comentar en parlar del període Asuka, fent que cadascuna de les doctrines cobrís unes necessitats diferents i compatibles entre si.

Amb la influència xinesa va arribar l’adopció de la seva escriptura, que ja es coneixia des de feia alguns segles, però podem dir que va ser en aquest període quan el seu ús es va estendre a Japó. Els caràcters xinesos s’utilitzaven de vegades per escriure directament en xinès, que es va convertir en l’idioma culte, de la mateixa manera en que s’usava el llatí a l’Europa medieval; altres vegades, s’usaven aquests caràcters únicament pel seu so, per escriure en japonès, en el que es coneix com man’yōgana (de l’escriptura cursiva d’aquests caràcters sorgiria poc després el sil·labari hiragana).

És precisament al Període Nara quan s’acaben de compilar el Kojiki i el Nihon Shoki, les cròniques històric-mitològiques que he esmentat en diverses entrades i que havien començat a elaborar-se unes dècades abans.

La primera d’elles, el Kojiki (“Recompte de fets antics”), elaborada per Ō-no-Yasumaro i acabada l’any 712, explica la història de Japó des de la seva creació fins a l’any 500, a més d’una genealogia de la família imperial fins al 625. Està escrit d’una forma molt complexa, combinant parts en xinès amb altres en japonès usant man’yōgana; aquesta dificultat va fer que durant més de 1.000 anys no se li prestés la deguda atenció, fins que en el s.XVIII l’intel·lectual Motoori Norinaga li dediqués més de tres dècades d’estudi i aconseguís desxifrar-ho i “traduir-ho” a japonès actual.

Ō-no-Yasumaro

Només vuit anys més tard, el 720, es va donar per acabat el Nihon Shoki (“Recompte de fets japonesos”), sota la supervisió del Príncep Toneri (un fill de l’Emperador Tenmu) i amb l’ajuda del mateix Ō-no-Yasumaro que havia compilat el Kojiki. En aquest cas està completament escrit en xinès, per la qual cosa ha pogut ser llegit i estudiat des de la seva publicació. És també molt més llarg que el Kojiki, contenint, a més de la mitologia, un recompte històric bastant fiable dels s.VI i VII. Tant Kojiki com Nihon Shoki comencen cobrint aproximadament els mateixos temes, recollint les històries que componen la mitologia japonesa des de diverses fonts (cançons, llegendes, etimologies, genealogies, ritus, etc.). Tots dos relaten la relació de descendència directa de la família imperial des de la mateixa deessa Amaterasu; es creu que aquesta relació es va inventar a la fi del s.VI per justificar la sobirania de la dinastia regnant, creant a més una genealogia molt més antiga.

Unes dècades més tard, entorn de l’any 760 es va acabar una altra compilació, aquesta vegada de poesia, anomenada Man’yōshū (“Col·lecció de 10.000 fulles”); es pot dir que amb la publicació d’aquesta col·lecció de poemes, uns 4.500, es dóna inici a la tradició poètica japonesa. Conté obres escrites per membres de totes les classes socials, des d’emperadors fins a captaires, encara que es creu que els de aquests últims podrien ser obra d’aristòcrates posant-se en el seu lloc. S’aprecia una notable predilecció pels versos curts, sent la majoria de poemes del tipus waka, una composició de 31 síl·labes repartides en cinc versos (5-7-5-7-7), forma que s’utilitzaria de forma gairebé exclusiva durant molts dels segles posteriors; de fet, quan s’utilitza una altra forma sol ser alguna variació del waka, com el famós haiku (5-7-5) a partir del s.XVII. Els poemes del Man’yōshū tracten temes d’allò més variat, molts d’ells molt passionals, contrastant així amb els poemes del següent període, més limitats per normes i convencions. Apareixen ja temes típics a la poesia japonesa, com la naturalesa i la bellesa de l’efímer o el pas de les estacions.

L’emperador Shōmu

El Shōsōin

El moment àlgid d’aquest període és el conegut com a època Tenpyō (729-749), dins del regnat de l’Emperador Shōmu, que pot ser considerat com el més devot dels emperadors japonesos. Per això, el Budisme va florir notablement durant aquests anys, quan, per exemple, es va fer obligatori que cada província tingués com a mínim un temple budista, conegut com kokubunji. Això va suposar una gran despesa per a l’estat, quelcom que va contribuir a un considerable debilitament de la cort, en lloc de l’enfortiment del poder central que es preveia, la qual cosa provocaria durant els següents 150 anys un declivi en l’administració nacional. A la capital s’havia construït el Tōdai-ji, temple familiar de la casa imperial i a més el temple budista més important de tot el país. Es tracta d’un complex d’enorme grandària, els edificis del qual alberguen gran quantitat d’objectes artístics, entre ells nombroses estàtues elaborades amb dues tècniques noves en l’època: l’argila i la laca seca. En aquest últim material destaca l’estàtua del monjo cec Ganjin, considerat dins de la Història Japonesa com el retrat més antic d’una persona real que es conservi. Dins del complex es troba un edifici anomenat Shōsōin, una espècie de magatzem construït amb troncs i elevat del sòl, on es guarden uns 10.000 objectes de tot tipus, 600 d’ells pertanyents al mateix Emperador Shōmu, entre llibres, rosaris, espases, miralls, documents, etc. Dins d’aquesta gran col·lecció hi ha a més nombrosos objectes importats des de llocs tan llunyans com Xina, sud-est d’Àsia, Àsia central, Índia, Aràbia, Pèrsia, Assíria, Egipte i fins i tot Grècia i Roma; convertint-se així en una espècie de magatzem del món conegut del s.VIII. El Shōsōin s’ha obert en molt poques ocasions des de llavors, romanent de vegades tancat durant més d’un segle, i ha preservat el seu contingut en condicions gairebé perfectes.

L’any 735 va arribar a Japó des de Corea un violent brot de verola que va causar la mort de milers de persones, quan l’epidèmia va cessar, el 747, l’Emperador Shōmu va voler donar les gràcies a Buda construint una gegantesca estàtua de Dainichi Nyorai (la versió japonesa del Buda Vairochana, figura central de molts corrents del Budisme) que s’albergaria dins del Tōdai-ji. El monjo budista Gyogi va col·laborar amb l’emperador en la construcció, un religiós que predicava que les divinitats shintoístes eren en realitat manifestacions de Buda, relacionant així, per exemple, a Amaterasu amb el mateix Dainichi Nyorai. L’estàtua mesura 16 metres d’alçada i per a la seva construcció es van utilitzar 1.300 tones de coure, estany i plom, i 6 tones d’or, la qual cosa va suposar una despesa descomunal per al govern. Va ser inaugurada l’any 752, amb la cerimònia de “l’obertura d’ulls”, en la qual un monjo d’Índia va pintar les pupil·les als ulls de l’estàtua, amb el que simbòlicament se li dóna vida a la figura, a l’acte van assistir uns 10.000 sacerdots budistes i distingits visitants arribats de tota Àsia, estant considerat un dels grans esdeveniments de la Història Japonesa antiga. A la cerimònia, a més, l’Emperador Shōmu es va declarar públicament un servent de Buda, sent aquest acte el cim de la devoció cortesana japonesa pel Budisme, cap altre emperador japonès ha tingut mai un gest com aquest per cap religió diferent al Shintoísme.

El Gran Buda de Nara

A partir d’aquest moment, la institució budista va anar convertint-se en un actor cada vegada més poderós, tant econòmica com políticament, i el clergat va anar ficant-se cada vegada més en tot tipus d’assumptes cortesans. De fet, molts membres de l’aristocràcia van passar a formar part del mateix clergat budista, incloent a emperadors i emperadrius retirats. La seva influència sobre la cort va arribar al seu moment culminant amb la relació entre l’Emperadriu Kōken i el sacerdot Dōkyō, a qui va nomenar Gran Ministre l’any 764. Sis anys més tard Dōkyō va intentar fins i tot fer-se ell mateix amb el tron imperial, però el seu cop va ser fallit a causa de la gran resistència dels més alts aristòcrates de la cort i a la mort de l’emperadriu. A causa d’aquest incident, dins de la cort es van posar alerta respecte a l’excessiva influència que el Budisme estava tenint a nivell polític; van observar que aquest fenomen s’havia donat amb major intensitat durant el regnat de quatre emperadrius, per la qual cosa el Consell d’Estat es va declarar contrari a permetre la pujada al tron d’una altra dona, cosa que a partir de llavors ha estat una constant dins de la Història Japonesa, amb només dues excepcions en el s.XVII.

D’aquesta forma, el 781 va arribar al tron l’Emperador Kanmu, novament un dels pocs casos d’emperador fort amb poder real. Tres anys més tard es va decidir canviar de lloc la capital per fugir de la influència dels monestirs budistes de Nara, buscant així una solució típicament japonesa al problema, que contrasta amb la forma en la qual s’havia combatut aquest mateix problema a Xina, on s’havia optat per perseguir el Budisme feroçment. Per a la nova capital es va triar Nagaoka-kyō, una ciutat propera al nord de Nara, encara que aquest emplaçament duraria únicament deu anys per la creença en què la mort d’un germà de l’emperador havia contaminat la ciutat. Així, el 794 es va triar la ciutat de Kyoto, cridada llavors Heian-kyō, on romandria la capital imperial, aquesta vegada sí, durant un llarg període de temps, fins a 1868.


Bibliografia

  • Farris, William W. Japan to 1600. A Social and Economic History. Honolulu: University of Hawaii Press, 2009.

  • Hall, John Whitney. El imperio japonés. Madrid: Siglo XXI Editores, 1973.

  • Kondo, Agustín Y. Japón. Evolución histórica de un pueblo (hasta 1650). Hondarribia: Editorial Nerea, 1999.

  • Morton, W. Scott i J. Kenneth Olenik. Japan. Its history and culture. Nova York: McGraw-Hill Inc., 2005.

  • Murdoch, James. A History of Japan, vol 1. Londres: Kegan Paul, Trench, Trubner & Co. Ltd., 1925.

  • Varley, H. Paul. Japanese culture. Honolulu: University of Hawaii Press, 2000.


q
Si utilitzes aquest article, cita la font. Et proposo aquesta citació:
López-Vera, Jonathan. “El període Nara (710-794)” a HistoriaJaponesa.com, 2012.