Aquest article, malgrat cobrir un període sencer de la Història Japonesa, és un article bastant breu, i ho és perquè parlem d’un període –si és que es pot anomenar així– encara més breu, brevíssim, d’amb prou feines tres anys. En el gràfic de la secció Periodización apareix com una fina línia separant els períodes Kamakura i Muromachi, i potser es podria incloure en algun d’ells, però habitualment es prefereix tractar-ho com quelcom diferent a tots dos, i per això ho fem així aquí també. No s’hauria de llegir aquest article sense repassar abans l’última secció de l’entrada sobre el període Kamakura, imprescindible per situar-nos correctament.

Ashikaga Takauji (1305-1358) es va fer amb Kyoto lluitant a favor de l’emperador Go-Daigo (1288-1339) i aquest, una vegada que va prendre possessió de la capital, va començar a posar en funcionament un pla per retornar-li al tron i a la cort el poder que tenien abans de l’arribada del govern samurai –encara que ja sabem que, en realitat, són molt pocs els emperadors que havien exercit un poder real. La seva intenció era la d’erigir-se com un governant absolut, sense estar sota el control de cap regenti cortesà ni shōgun militar, i precisament els militars, els samurais, es van veure apartats dels càrrecs importants, tant a la capital com a les províncies, fins i tot aquells que havien combatut pel propi Go-Daigo, que ni tan sols van ser premiats amb parts de les terres arrabassades als Hōjō després de la caiguda de Kamakura, doncs aquestes van ser repartides entre els aristòcrates. Probablement cap samurai va quedar més decebut que Takauji, malgrat ser generosament recompensat, doncs va demanar per a sí el càrrec de shōgun i va haver de veure com no només se li negava sinó que a més se li concedia al fill gran de l’emperador, el príncep Moriyoshi (1308-1335), un membre de la classe cortesana i no un guerrer.

L’emperador Go-Daigo

Òbviament, tots aquests canvis no van agradar als samurais, gairebé del primer a l’últim, i en el fet de posar-se a tota la classe militar del país en contra tenim l’explicació a la curta durada d’aquest període. Com no podia ser d’una altra forma, Takauji no va trigar massa a rebel·lar-se contra el nou govern imperial i, el 1335, es va establir –no per casualitat– a la ciutat de Kamakura, la que havia estat capital del shōgunat, portant-se amb si a Moriyoshi i executant-lo poc després. L’emperador va nomenar shōgun llavors a un altre dels seus fills, el príncep Nariyoshi (1326-1344). Mesos més tard, ja en 1336, Takauji es va dirigir a Kyoto per enderrocar a l’emperador, però l’avanç del seu exèrcit es va veure frenat per les tropes dels pocs líders samurai que romanien fidels a Go-Daigo, impedint-li entrar a la capital i obligant-lo a desviar-se fins a arribar a Kyushu. Però allà també hi havia nombrosos clans samurais descontents amb el nou govern, per la qual cosa van decidir unir-se a la rebel·lió de Takauji, tal com van fer a partir de llavors tots els clans dels llocs pels quals anava passant de camí, novament, a Kyoto.

Així, en el seu segon intent, el volum del seu exèrcit era molt major i va aconseguir conquistar la capital, vencent fins i tot al que havia estat el seu aliat anys enrere per acabar amb el shōgunat Kamakura, el general samurai Kusunoki Masashige (1294-1336). La lleialtat a l’emperador Go-Daigo –acceptant sense objeccions una estratègia de batalla que creia equivocada i completament suïcida– li valdria a Masashige un gran reconeixement segles després, ja en el període Meiji (1868-1912) i més encara amb l’auge del militarisme japonès de la dècada de 1930 i l’entrada a la Segona Guerra Mundial, posant-lo com a exemple de fidelitat a l’emperador i servint d’inspiració per als joves soldats japonesos i especialment per als pilots kamizake.

Havent conquerit Kyoto, Takauji va obligar a Go-Daigo a lliurar-li els Tresors Imperials que el legitimaven com a emperador, i els va lliurar al príncep Yutahito (1322-1380), convertint-se així en l’emperador Kōmyō. Aquest nou emperador era fill de Go-Fushimi (1298-1301), per la qual cosa pertany a la línia successòria Daikakuji –que vam veure en parlar del període Kamakura–, diferent de la de Go-Daigo. Aquest va fugir poc després de la capital refugiant-se a Yoshino, prop de Nara, i una vegada allà va afirmar que seguia tenint els Tresors Imperials perquè els que havia lliurat a Takauji no eren més que rèpliques i que per tant ell seguia sent l’emperador –però d’això en parlem en un altre article.

Takauji seria llavors degudament recompensat pel nou emperador –el de Kyoto– i, aquesta vegada sí, nomenat shōgun el 1338. I amb ell comença el segon shōgunat de la història, el shōgunat Ashikaga, inaugurant així el següent període històric, el Muromachi (1336-1573), al que dedicarem –i ja hem dedicat, de fet– nombrosos articles, ja que és, sens dubte, el més complicat, caòtic, tumultuós i intricat –i, per a mi, interessant– de la Història Japonesa.

Ashikaga Takauji


Bibliografia

  • Andressen, Curtis. A Short History of Japan, from Samurai to Sony. Canberra: Silkworm Books, 2002.
  • Farris, William W. Japan to 1600. A Social and Economic History. Honolulu: University of Hawaii Press, 2009.
  • Goble, Andrew Edmund. «Medieval Japan». A A Companion to Japanese History, editat per William M. Tsutsui, 47-66. Malden (Estats Units): Blackwell Publishing, 2007.
  • Hall, John Whitney. «The Muromachi bakufu». A The Cambridge history of Japan, vol. 3, medieval Japan, editat per Kozo Yamamura, 175-230. Cambridge (Regne Unit): Cambridge University Press, 1990.
  • Henshall, Kenneth G. A History of Japan: from Stone Age to Superpower. Nova York: Palgrave Macmillan, 1999.
  • Imatani, Akira. «Muromachi local government: shugo and kokujin». A The Cambridge history of Japan, vol. 3, medieval Japan, editat per Kozo Yamamura, 231-259. Cambridge (Regne Unit): Cambridge University Press, 1990.
  • Murdoch, James. A History of Japan I. From the origins to the arrival of the Portuguese in 1542 A.D. Londres: Kegan Paul, Trench, Trubner & Co., 1925.
  • Sansom, George. A History of Japan, 1334-1615. Stanford: Stanford University Press, 1961.
  • Turnbull, Stephen. Samurai Warfare. Londres: Cassell & Co., 1996.
  • ———. The Samurai Sourcebook. Londres: Cassell & Co., 1998.

q
Si utilitzes aquest article, cita la font. Et proposo aquesta citació:
López-Vera, Jonathan. “La Restauració Kenmu (1333-1336)” a HistoriaJaponesa.com, 2015.