Fa dos anys, pocs dies després de començar aquesta web, vaig publicar un article anomenat Samurais catòlics a la Sevilla del s.XVII, sobre un tema de la Història Japonesa que m’interessa especialment. Coincidint amb el 400 aniversari dels fets que en aquest article es relataven, aquest any vaig decidir triar aquest mateix tema per a desenvolupar el meu treball de fi de carrera, sota el títol L’Ambaixada Keichō (1613-1620). Per a aquest treball, vaig prendre l’article de la web com a punt de partida però li vaig dedicar uns mesos a ampliar-ho molt, polir-ho i contrastar-ho, i el resultat és aquest nou article que avui publico a la web, tot substituint l’anterior sobre el mateix tema i fusionant-ne el títol de tots dos. Ha aparegut aquests dies publicat a més dins el segon número del meu altre projecte, la revista universitària Asiadémica.

Introducció

El període dels segles XV a XVII és, sens dubte, un moment de grans i decisius canvis, sobretot a Europa, on es produeixen nombrosos avanços en camps com el de les ciències, de la filosofia, de l’art i fins i tot de la religió, aquesta última fins a aquest moment poc inclinada a qualsevol moviment. En el terreny pràctic, Europa es llança en aquesta època a conèixer la resta del planeta, fins llavors un complet misteri però, en menys d’un segle, circunnavegat i en gran part cartografiat. Es posen en contacte cultures desconegudes o semi-desconegudes, encara que no sempre de la manera més pacífica i cordial, i les persones, les mercaderies i, sobretot, el coneixement es desplacen d’una punta a l’altra del planeta. Podríem dir perfectament que el fenomen de la globalització, encara que sembli quelcom molt nou, va començar ja en aquesta època.

Aquest treball es centra en un d’aquests viatges, encara que es tracta d’un que funciona en sentit invers als que estàvem comentant, doncs aquesta vegada són els suposadament descoberts els que viatgen a descobrir als seus descobridors, la qual cosa atorga a aquesta aventura un caràcter peculiarment interessant. Relatar aquest viatge, a més, resulta especialment útil per dibuixar una imatge del Japó de l’època, un país que no pot escapar, en cap nivell, del complicat context en el qual es troba. Un context que encara es complica més en aparèixer a la seva realitat, d’una dia per a un altre, representants d’una cultura desconeguda, aliena i diferent, amb la qual Japó es veu obligat a interactuar en major o menor mesura. Aquests representants, a més, no es limiten a ser simples convidats passius, porten els seus propis objectius i interessos, que no tenen perquè ser els mateixos dels seus interlocutors japonesos.

D’aquest curiós escenari salpa un vaixell en el qual van uns viatgers disposats a recórrer mig planeta per arribar a un lloc completament nou i diferent, coneixent pel camí a alguns dels personatges més importants i influents del seu temps. Un viatge que, a més, els retornarà després de set anys al mateix punt de partida geogràfic, encara que el context hagi canviat tant que no sembli el mateix lloc.

Context històric

Rutes d’Europa a Àsia Oriental; en blau, el recorregut seguit per Portugal

Els missioners catòlics van arribar a Japó el 1549, amb la intenció de portar la seva fe a aquest territori recentment descobert [1] (sis anys abans havien arribat els primers comerciants portuguesos), de la mateixa forma que ho estaven fent per tot el nou imperi castellà-espanyol a Amèrica i els nous territoris de Portugal a Àfrica i Àsia. Dècades abans la Ruta de la Seda, utilitzada durant segles, havia quedat interrompuda a causa de l’imparable avanç de l’Imperi Otomà, per la qual cosa els països europeus es van veure obligats a buscar una nova manera d’arribar a Àsia oriental, on podien proveir-se, entre altres béns, d’espècies, completament necessàries llavors per poder conservar el menjar durant el llarg hivern. Portugal va crear a principis del s.XV l’Escola de Sagres, una acadèmia de ciències nàutiques des d’on van planificar la ruta que els seus marins seguirien durant el següent segle per arribar a Àsia Oriental, vorejant Àfrica sense allunyar-se massa de la costa. L’Europa del s.XV comptava ja amb una tecnologia i una ciència suficients per llançar-se a mars desconeguts amb unes mínimes garanties, amb instruments com l’astrolabi, noves embarcacions com la caravel·la i nombrosos estudis i tractats sobre geografia o astronomia. Curiosament, molts d’aquests avanços provenien del coneixement àrab, del mateix enemic al que s’estava intentant expulsar d’Europa. Castella, pel seu costat, intentaria una ruta encara més arriscada, viatjant cap a l’oest, la qual cosa portaria a la inesperada trobada amb el continent americà.

Nota 1: Utilitzo el verb “descobrir”, malgrat el to marcadament etnocèntric del terme, per ser el comunament utilitzat per referir-se per a l’arribada dels occidentals a territoris fins llavors desconeguts per a ells, encara que en molts casos potser resultés més apropiat parlar de conquesta.

En el pla intel·lectual i filosòfic, a Europa bufaven des de feia un parell de segles aires de canvi: el contacte amb el món àrab, així com amb els desplaçats de zones com Grècia a causa de l’avanç otomà, va aportar múltiples avanços tant en ciències com en coneixement en general, un Humanisme que acabaria desembocant en el Renaixement. En l’àmbit religiós van aparèixer figures com les d’Erasme de Rotterdam (1466-1536) o Martí Luter (1483-1546), crítics amb els fins llavors inqüestionats dogmes de l’Església Catòlica. La doctrina de Luter havia produït tota una revolució religiosa i fins i tot política, coneguda com la Reforma, amb una ràpida difusió per tota Europa gràcies al recent invent de la impremta, i havia fet que diversos països abandonessin formalment el Catolicisme, deixant de reconèixer al papa de Roma com a autoritat suprema i dividint així el continent en dos bàndols. El Vaticà i els països catòlics van contestar als reformistes amb el que es coneix com la Contrareforma, que contemplava certa renovació i normativització de la doctrina oficial i els ritus, la creació o reactivació d’ordres religioses, l’enfortiment de l’autoritat del papa i la institucionalització de la Inquisició, entre altres estratègies. Es buscava a més ampliar el nombre de fidels entre els habitants dels nous territoris que països catòlics com Portugal o Espanya (Castella, més concretament) estaven descobrint.

En el cas de Japó, va ser la nova ordre de la Companyia de Jesús l’encarregada d’intentar evangelitzar el país, fundada el 1534 per Ignacio de Loyola (1491-1556) i sis companys de la Universitat de París i admesa el 1540 com a ordre religiosa pel papa Pau III (1468-1549). Estava formada pels homes més i millor preparats de l’Església, una espècie de cos d’elit intel·lectual, altament disciplinats i versats en tot tipus de coneixements, que rendien comptes única i directament davant el mateix pontífex. El rei portuguès Joan III (1502-1557), conegut pel seu gran fervor religiós, va simpatitzar ràpidament amb la recentment fundada ordre dels jesuïtes i va demanar al papa que fossin aquests els encarregats de portar l’evangelització als nous territoris portuguesos, tasca finançada en gran part per la Corona de Portugal. És per això que durant els anys en els quals únicament Portugal va tenir tractes amb Japó i Xina, van ser els jesuïtes els únics religiosos occidentals a la zona; en el cas japonès va arribar a haver-hi al país més de 130 jesuïtes, aproximadament dos terços dels quals van ser portuguesos, sent la resta en la seva majoria italians i espanyols.

Va voler la casualitat que els europeus arribessin a Japó quan el país es trobava immers en l’agitat període Sengoku, una situació de completa guerra civil entre els diferents feus en els quals es dividia el territori. El poder central, en mans del shōgunat Ashikaga (1336-1573), havia anat afeblint-se i arribava únicament a la seva àrea més immediata, fent que la resta del país fos controlat per una llarga sèrie de daimyō que estaven embardissats en una interminable successió de batalles, aliances i traïcions per intentar fer-se amb el govern de tot Japó i, al mateix temps, impedir que cap altre senyor arribés a aquest mateix objectiu. Completaven el panorama alguns poderosos monestirs budistes que comptaven amb les seves pròpies terres i exèrcits formats per monjos guerrers. Aquesta situació es donava des de 1467, quelcom molt inusual en un país on l’anterior guerra civil s’havia produït gairebé tres segles abans i havia durat només cinc anys [2], i duraria fins a 1573 [3] (encara que l’estabilitat definitiva no arribaria fins a 1615 [4]).

Nota 2Les Guerres Genpei (1180-1185).

Nota 3: Oda Nobunaga expulsa de la capital al shōgun i es fa amb el control del país.

Nota 4: Setge al castell de Ōsaka, Tokugawa Ieyasu acaba amb qualsevol possibilitat d’oposició per part de Toyotomi Hideyori (1593-1615) i els seus seguidors, últims enemics potencials.

Divisió territorial de Japó al voltant de mitjans del s.XVI, les zones en gris es divideixen en unitats molt més petites

Aquesta situació sostinguda de taules, sense que cap daimyō fos prou poderós com per conquistar tot el país, va fer que molts senyors feudals es mostressin encantats amb l’arribada dels occidentals, que, a més de portar la seva nova religió, podien ser uns magnífics aliats de cara a aconseguir el lloc de shōgun gràcies a les seves armes de foc i possibilitats de comerç. Precisament un dels primers a adonar-se del gran avantatge que podien aportar aquestes noves armes va ser Oda Nobunaga (1534-1582), qui ja el 1549, amb amb prou feines quinze anys, va comprar cinc-centes d’elles per a les seves tropes; el seu ús va ser un dels factors que el van portar a vèncer en algunes batalles decisives i fer-se amb el poder de la capital, encara que morís abans d’arribar a controlar tot el país. Malgrat que el mite samurai que ha arribat fins a l’actualitat ens diu que aquesta casta de guerrers rebutjava l’ús de les armes de foc per considerar-les indignes i preferien seguir usant espases, llances i arcs, la realitat és que van ser ràpidament incorporades a l’armament habitual de les tropes samurai, jugant un paper fonamental en la resolució d’aquest caòtic període de guerres civils.

A més, el factor comercial va jugar un paper importantíssim en la recepció dels occidentals a Japó. El 1546, només tres anys després de l’arribada dels primers portuguesos, la Xina dels Ming tallava oficialment les relacions tant diplomàtiques com comercials amb Japó a causa de la feroç activitat a les costes xineses dels wakō, pirates japonesos, activitat que l’afeblit govern central japonès era completament incapaç de controlar. Així, els nouvinguts comerciants portuguesos es van beneficiar del monopoli del comerç entre aquests dos països, a més del que tenien tots dos amb Europa, la qual cosa suposava una quantitat de diners enorme, sobretot referent a la compra-venda de seda. Quan els jesuïtes van arribar a Japó el 1549, encapçalats pel navarrès Francisco Javier (1506-1552), van elaborar ja aquest mateix any un complet llistat de les mercaderies amb les quals es podria obtenir millors beneficis als ports japonesos. Així, des d’un primer moment, la missió religiosa va estar directament involucrada en un comerç que unia punts com Japó, Macau i Manila, obtenint els jesuïtes un ampli percentatge dels beneficis.

Poques dècades més tard dos fets contribuirien a fer aquest comerç encara més important: l’any 1580 una crisi successòria en la monarquia portuguesa va desembocar en una unió entre Portugal i Espanya, durant la qual els dos regnes van tenir corones separades però governades pel mateix rei, situació que es va donar durant unes dècades. D’altra banda, el 1565 es va descobrir l’anomenat “tornaviaje”, la ruta marítima que permetia navegar de tornada des d’Àsia fins a Nova Espanya, en el continent americà, aprofitant el corrent marí kuroshio i evitant haver de tornar a Europa vorejant Àfrica. Es va establir així una extensa xarxa de comerç entre places portugueses i castellanes que creuava el planeta.

El tornaviaje des de Manila a Acapulco

Lògicament, no van ser els europeus els únics que es beneficiaven d’aquest comerç, quan els seus vaixells comerciants recalaven a Japó, el feu al que pertanyia el port en qüestió també era partícip d’interessants beneficis. I, com els encarregats de decidir a quin port arribaven aquestes naus eren els jesuïtes, els diferents daimyō es van adonar ràpidament que podia resultar molt útil portar-se bé amb els religiosos. És així com molts d’ells van autoritzar als missioners a pregonar la seva fe entre els seus súbdits, sembla haver-hi prou acord entre els diferents historiadors sobre que va ser un interès més econòmic que religiós el que va promoure en la majoria dels casos aquesta col·laboració amb els occidentals, arribant alguns senyors de Kyūshū a convertir-se ells mateixos i molts dels seus súbdits al Cristianisme. Això era precisament el que pretenien aconseguir els jesuïtes amb la seva coneguda estratègia “de dalt a abaix”, convertir a les elits, els seus homòlegs al cap i a la fi dins la societat japonesa, per així convertir també als seus súbdits. El mateix Oda Nobunaga, ben conegut pel seu pragmatisme, es va mostrar sempre molt tolerant amb la missió catòlica, moltíssim menys belicosa que alguns monestirs budistes als quals va combatre i va aniquilar al camp de batalla, i més profitosa per motius econòmics.

El seu successor, Toyotomi Hideyoshi (1537-1598), qui sí va aconseguir unificar tot el territori japonès, va continuar al principi amb aquesta política de tolerància cap als jesuïtes, però el 1587 va promulgar un edicte mitjançant el qual s’expulsava de Japó als religiosos occidentals, encara que no es prohibia l’activitat comercial amb Europa. Hideyoshi creia que els daimyō que s’havien convertit al Cristianisme, que a més eren en la seva majoria de Kyūshū, l’última zona conquistada, podien arribat el cas ser més fidels als jesuïtes que al seu govern, i fins i tot temia una invasió europea que comptés amb l’ajuda d’aquests senyors conversos. Malgrat aquesta prohibició, la missió catòlica va continuar funcionant en la clandestinitat, quelcom que Hideyoshi sabia, fent els ulls grossos mentre que no es donessin més conversions entre daimyō. Per això, quan cinc anys després van començar a arribar a Japó frares espanyols [5] pertanyents a diferents ordres religioses, franciscans, dominics, agustins, etc., Hideyoshi no va posar massa objecció, ja que aquestes ordres es centraven a convertir al poble, no a les elits. Però la situació va tornar a canviar poc després, el 1596, quan el San Felipe, un galió carregat de mercaderies, va naufragar en costes japoneses en el seu camí a Acapulco. Hideyoshi va ordenar la confiscació de tota la càrrega i l’interrogatori dels seus tripulants, durant el qual un dels pilots va dir que els missioners espanyols acostumaven a precedir a les conquestes armades, preparant el terreny. En assabentar-se Hideyoshi d’això, va començar una persecució que aquesta vegada sí va ser duta a terme efectivament, executant a vint-i-sis persones a Nagasaki, la majoria conversos japonesos però també alguns franciscans espanyols i sacerdots jesuïtes japonesos. El clima de persecució només es va detenir el 1598 amb la mort de Hideyoshi.

Nota 5Cal recordar que des de 1580 Portugal i Castella estaven units sota el govern del mateix monarca, aquest fet, juntament amb una sèrie de butlles papals, acabava amb el monopoli dels jesuïtes a Japó.

El següent governant de Japó seria Tokugawa Ieyasu (1543-1616), qui es va fer amb el càrrec de shōgun l’any 1603, establint l’últim dels tres shōgunats de la història japonesa, que duraria fins a 1868. En realitat, va ostentar el càrrec únicament fins a 1605, quan va abdicar en favor del seu fill, Tokugawa Hidetada (1579-1632), passant ell a tenir el càrrec de ōgosho [6], malgrat seguir tenint el poder de facto fins a la seva mort. Ieyasu estava molt interessat a afermar i potenciar el comerç amb Europa, per la qual cosa, al principi, va detenir la persecució iniciada pel seu antecessor i es va mostrar dialogant i cooperador amb la missió catòlica. Però van coincidir dos fets que farien que, de nou, la situació canviés: d’una banda, Espanya no semblava massa interessada en aquell moment a augmentar el comerç amb Japó, senzillament volia tenir bones relacions amb ells perquè, en el seu viatge de Manila a Acapulco els vaixells comercials espanyols havien de passar molt a prop de costes japoneses, a les quals sovint es veien arrossegats per tempestes, així, cada vegada que Ieyasu demanava més comerciants, d’Europa li arribaven només més sacerdots; per un altra banda, a partir de 1600 van començar a arribar a costes japoneses navilis anglesos i holandesos. Aquests estaven molt interessats a establir relacions comercials amb Japó, desplaçant així a Espanya i Portugal, que eren els seus grans enemics a Europa i, a més, no tenien cap interès a convertir als japonesos a la seva religió. Destaca en aquestes relacions la figura de William Adams (1564-1620), pilot naval anglès que treballava per a Holanda, qui va arribar a Japó l’any 1600 i en poc temps va passar a treballar per Ieyasu com a conseller en tot allò referent a les relacions de Japó amb Europa. Sens dubte, aquesta relació amb holandesos i anglesos va ser un dels motius que van portar a Ieyasu a promulgar un edicte el 1614 expulsant novament als cristians i prohibint aquesta religió en tot el país. Aquesta política de Ieyasu seria continuada i potenciada durant les tres dècades següents pel seu fill primer i el seu nét després, produint-se milers d’execucions fins que finalment els europeus acabessin marxant-se i el Cristianisme sent oficialment eradicat. A partir d’aquest moment, Japó es va tancar a l’estranger gairebé íntegrament, tenint tractes amb Europa únicament a través de comerciants holandesos i només a la petita illa artificial de Dejima, a Nagasaki. Aquesta situació, coneguda com sakoku, es mantindria fins a 1854.

Nota 6Literalment “persona molt influent”, sol traduir-se com “shōgun enclaustrat” o “shōgun a l’ombra”. Un costum molt comú tant en shōguns, com en emperadors o en regents, era la d’abdicar en favor d’un hereu, però seguir exercint el poder real malgrat això. En el cas de Tokugawa Ieyasu, és habitual seguir anomenant-lo “shōgun” per a fets esdevinguts també després de 1605.

És difícil saber quants japonesos es van convertir al Cristianisme, no diguem ja saber quants ho van fer voluntàriament i per motius religiosos. Alguns escrits jesuïtes de l’època ens parlen que existien a Japó dues-centes esglésies, com diu un informe del visitador jesuïta Alessandro Valignano (1539-1606) el 1583, i uns 150.000 conversos, segons un informe del sacerdot Gaspar Coelho (1530-1590), però no hi ha un acord generalitzat sobre aquest tema entre els diferents historiadors. Valgui com a exemple de la discrepància que es dóna entre autors aquest comentari d’Antonio Cabezas, amb el seu peculiar estil, dins del seu magnífic llibre El siglo ibérico de Japón. La presencia hispano-portuguesa en Japón (1543-1643):

Digan lo que digan en las cátedras de Londres o Harvard, el número de cristianos japoneses llegó a unos setecientos cincuenta mil antes de que empezara el holocausto en 1614 (…) por lo demás, a los verdaderos cristianos les ha importado siempre muy poco el valor de las estadísticas, como si Cristo dependiera del reconocimiento de la mayoría del electorado.

Acaba així un contacte que ens ofereix, sens dubte, un interessantíssim objecte d’estudi des de nombroses disciplines i una infinitat de punts de vista. Es tracta de la trobada entre dues civilitzacions que, encara que mai havien romàs mútuament estances al llarg de la història, sí podríem dir que s’havien ignorat considerablement. I no parlem d’una trobada entre “descobridors i descoberts”, com es dóna en molts altres llocs en aquesta mateixa època, parlem d’un descobriment mutu i enriquidor. Dins d’aquest segle de contactes i relacions, he volgut detenir-me en un petit fet històric, poc transcendent en realitat però no per això poc interessant: l’Ambaixada Keichō, un viatge de set anys de durada que portaria a un grup de japonesos a l’Europa del s.XVII.

L’ambaixada

Date Masamune (1567-1636), un important daimyō del nord-est es va mostrar molt interessat, ja a inicis del període Edo (1603-1868), a poder participar del comerç espanyol i portuguès, del que fins llavors s’havien beneficiat sobretot els senyors de Kyūshū, al sud-oest. Per aconseguir aquest comerç, i igual que havien fet la resta de daimyō interessats, no va dubtar a atorgar favors a l’Església, autoritzant als religiosos a predicar al seu territori i promovent la conversió dels seus súbdits a la fe cristiana. L’any 1612 Masamune va conèixer al pare franciscà Luis Sotelo (1574-1624), que estava intentant organitzar una expedició a Europa amb la finalitat de demanar al rei Felip III (1578-1621) i al papa Pau V (1550-1621) un major enviament de sacerdots franciscans a Japó. La realitat era que el pare Sotelo no comptava amb massa simpaties ni tan sols dins de la seva mateixa ordre, i els seus superiors creien que el que realment perseguia amb aquesta expedició era demanar al papa la creació d’una diòcesi a la zona nord de Japó, independent de la de Nagasaki, controlada pels jesuïtes, i el seu nomenament com a bisbe d’aquesta nova diòcesi. Masamune va veure en aquesta expedició una bona manera de contactar directament amb el rei d’Espanya per establir una relació comercial amb Nova Espanya i Europa que passés necessàriament pel seu feu, per la qual cosa va decidir finançar el viatge a condició d’introduir aquesta petició comercial com un dels objectius principals del mateix. L’expedició comptava amb el permís de Tokugawa Ieyasu, consogre de Masamune, malgrat que el mateix shōgun havia prohibit el Cristianisme a la capital el 1612 i tot semblava indicar que aquesta política no trigaria a fer-se extensiva a tot el país. Encara i sent conscient d’aquesta realitat, Masamune va decidir seguir endavant amb el projecte.

El nom que es dóna a aquesta expedició és el d’Ambaixada Keichō [7], estava capitanejada per un dels homes de confiança de Masamune, Hasekura Tsunenaga (1571-1622), coordinada a més pel pare Sotelo, qui també s’encarregava de les tasques d’intèrpret i conseller, incloïa a un delegat del virrey de Mèxic anomenat Sebastián Vizcaíno (1547-1627), que només viatjaria fins a Nova Espanya, i a gairebé centenar i mig de japonesos. A bord de la nau San Juan Bautista van salpar de la província de Miyagi, al nord d’Edo, el 28 d’octubre de 1613.

Nota 7Nom de l’era japonesa dins de la qual es va produir l’expedició, que va d’octubre de 1596 a juliol de 1615.

El viatge de l’Ambaixada Keichō

.
De Japó a Mèxic

Portada pels corrents del Pacífic la nau va arribar a Califòrnia, destinació habitual del tornaviaje, des d’on es va dirigir al sud per arribar a Acapulco el 25 de gener de 1614, en les cròniques del lloc s’explica així l’arribada de l’expedició:

Un barco que lucía un hermoso emblema real llegó al puerto de Acapulco. Así, el embajador de Japón venía a entrevistarse con el Santísimo Papa del Cristianismo y con la Majestad Católica de España. El presidente de la administración y de la justicia de ese puerto decidió que le daría la bienvenida con toda la cortesía posible que corresponde a su título de embajador [8].

Nota 8Ōizumi Kōichi. Hasekura Tsunenaga – Keichō Ken-ō Shisetsudan wo Meguru Gakusaiteki Kenkyū. Tòquio: Bunshindō, 1999. Citat a Takizawa, 2009.

Allà els va rebre el virrey de Mèxic, el marquès de Guadalcázar (1578-1630), qui els va aprovisionar de cavalls i tots els subministraments necessaris per fer el camí fins a la Ciutat de Mèxic, a aproximadament 400 km., on van arribar el 24 de març de 1614. Van ser rebuts de nou pel virrey al Palau Real, on, després d’una solemne cerimònia i tota classe de celebracions, els va ser atorgat el permís per continuar el seu viatge fins a Espanya. Per la seva banda, Hasekura Tsunenaga va fer lliurament al virrey d’una carta escrita pel seu senyor Date Masamune, així com diversos regals.

Hasekura Tsunenaga

Aquest ambient d’alegria i cordialitat es va truncar quan poc després de l’arribada de l’expedició a Mèxic, van arribar a través de nombroses cartes al virrey notícies alarmants des de Japó, on el shōgun Tokugawa Ieyasu acabava de prohibir oficialment el Cristianisme en tot el país, expulsant als sacerdots estrangers, obligant als japonesos cristians a abandonar la doctrina catòlica, cremant esglésies i executant a tothom que es resistís a acatar les ordres. Com a resposta a aquesta situació, desenes dels japonesos que formaven part de la comitiva van decidir convertir-se al Cristianisme batejant-se a Mèxic, en un intent de mostrar així les seves bones intencions malgrat aquestes nefastes notícies arribades de Japó. Aquestes mostres no van ser suficients i el canvi dràstic en la situació política japonesa acabava de condemnar a l’expedició, doncs lògicament havien perdut tota autoritat per establir relacions comercials amb els mandataris espanyols o d’altres països. Malgrat els intents del pare Sotelo per mantenir el suport de les autoritats de Mèxic, escrivint al virrey per defensar a Date Masamune i assegurar que aquest no permetria que els cristians fossin perseguits a les seves terres, la comitiva va acabar quedant oblidada i marginada.

Finalment, van decidir deixar terres mexicanes i partir cap a Espanya, encara que el nombre de japonesos que van continuar en l’expedició va passar a ser molt menor, es creu que entre vint i trenta, la resta va tornar a Japó. Van salpar el 29 de maig de 1614, amb prou feines dos mesos després de la seva arribada, fent escala a Veracruz i l’Havana, des d’on van partir creuant l’Atlàntic.

.
De Mèxic a Madrid

Recorregut europeu de l’Ambaixada Keichō

El 5 d’octubre de 1614, gairebé un any després de la seva sortida de Japó, l’expedició va arribar a la Península Ibèrica, tocant terra a Sanlúcar de Barrameda, província de Cadis, des d’on van remuntar el Guadalquivir fins a arribar a Coria del Río, avantport de Sevilla i localitat on residirien durant unes setmanes. Van ser més tard rebuts amb grans festejos a la capital sevillana per l’alcalde, el comte de Salvatierra (1570-1618), així com per les autoritats eclesiàstiques, i allotjats al Palau de l’Alcázar, lloc reservat habitualment per a visitants de molt alt rang, com la família real. La rebuda que se’ls va donar en aquesta ciutat va ser amb molt la millor de tota l’expedició, quelcom provocat en gran part per ser la ciutat del pare Sotelo, amb alguns familiars directes formant part del seu govern i promocionant la visita, donant gairebé més importància a la figura de Sotelo, a qui s’anuncia en pamflets gairebé com la figura més important del Cristianisme a Japó, que a la dels enviats japonesos.

En un d’aquests sopars de gala celebrats en honor de l’expedició japonesa, Hasekura Tsunenaga va fer lliurament a l’alcalde d’una carta de Date Masamune, una altra en el seu mateix nom i dues parelles de katanes. Per la seva banda, el pare Sotelo menteix en presentar a Masamune com el més que probable successor de Tokugawa Ieyasu, i presentar-se a si mateix com un enviat de Tokugawa, mentre que Hasekura ve en representació de Masamune. Omet alguns detalls, com que poc temps abans ell mateix havia estat condemnat a mort pel shōgun i que només va salvar la vida per la intercessió de Masamune, i tampoc comenta res sobre l’objectiu comercial de l’expedició. El 25 de novembre de 1614, l’alcalde de Sevilla va fer lliurament a l’expedició de diversos cotxes de cavalls perquè poguessin fer camí fins a Madrid, on tenien pensat entrevistar-se amb el rei Felip III, després de visitar a diverses autoritats religioses en el seu pas per Còrdova i Toledo.

Però les notícies sobre la prohibició del Cristianisme a Japó ja havien arribat també a Madrid, la cort havia estat rebent cartes tant des de Japó i Filipines com des de Mèxic des del principi de l’expedició, sobre la situació política japonesa però també sobre la figura del pare Sotelo. El Consell d’Índies [9] va elaborar un informe per a Felip III el 30 d’octubre de 1614, informant sobre aquests temes:

El virrey de la Nueva España (…) escribió a V.M. el 8 de febrero que tiene por acertado el ir despacio en la introducción de la embajada, sin que se falte a lo que pudiere a los japones, hasta que el tiempo muestre más las conveniencias; porque son gente alentada y (…) no pidiendo tantos la ocasión, vinieron más de ciento cincuenta; y de aquella nación se sabe es belicosa y que se hallan bien armados y con deseo de hacerse prácticos en la navegación y fábrica de navíos. (…) Y en cuanto a la religión, dice el virrey haberse sabido que el emperador [10] hizo degollar algunos cristianos y otras cosas muy contra ella, y que el príncipe su hijo echó de la corte a los religiosos. (…) Y que fray Luis Sotelo le había parecido persona de poco asiento, y que ha movido en esto más cosas de las que fueran necesarias.(…) El objetivo de la delegación es pedir misioneros para la evangelización en su territorio (de Date Masamune), y abrir el paso entre él y México. Tenemos que dilatar este paso hasta que se aclare la situación y dar buen trato a los japoneses [11].

Nota 9: El Consell d’Índies va ser el principal òrgan de l’administració d’Amèrica i les Filipines, assessorava al rei d’Espanya en funcions executives, legislatives i judicials d’aquests nous territoris.

Nota 10: En els documents de l’època, els europeus es solen referir al shōgun com a “emperador” i als daimyō com a “rei”. Encara que Japó sí tenia de fet un emperador, la seva figura en aquests moments (com en la major part de la història japonesa) era poc menys que simbòlica i mancava d’un poder real.

Nota 11: Citat a Boletín de la R.A.H., 2008.

El mateix Sebastián Vizcaíno, que havia viatjat amb l’ambaixada fins a Mèxic i havia conegut els detalls del viatge des de la seva gestació, va escriure al Consell d’Índies advertint de les veritables intencions del franciscà i informant que, en realitat, actuava de forma completament independent del shōgun; també relata que Masamune només està interessat en el Cristianisme i en l’expedició per motius purament comercials i que Tokugawa està perseguint feroçment als cristians per tot Japó. Amb tota aquesta informació, era d’esperar que la cort de la capital desconfiés de Sotelo en particular i de l’expedició en general.

Així, quan van arribar a Madrid el 20 de desembre de 1614, i van entrar en el monestir de San Francisco, no va haver-hi cap celebració de benvinguda ni van rebre permís d’audiència amb Felip III. Aquest monestir franciscà, on haurien d’allotjar-se durant la seva estada a la capital, era a més un lloc modest i molt poc apropiat, sens dubte, per a una ambaixada estrangera, sembla ser que la cort no va voler donar tal tractament a l’expedició japonesa ja que aquesta no portava una carta del seu emperador sinó només d’un dels seus nobles. No va ser fins a passat mes i mig, el 30 de gener de 1615, i després de la insistència del pare Sotelo, que van poder reunir-se en audiència finalment amb el monarca. És en aquesta trobada quan Hasekura Tsunenaga fa lliurament a Felip III de la carta en la qual Date Masamune explica l’objectiu de l’expedició:

La tierra de donde vengo es la más apartada desta, de quantas ay en el mundo. (…) Las causas de embiarme [Date Masamune] son dos: la una, que aviendo oydo las cosas de la Santa Ley de Dios, le pareció santa y buena y camino no sólo cierto de salvación y perpetuo de asegurar los Estados; y así determinó de embiarme a la presencia de Vuestra Magestad, como a Columna Firme de la Iglesia a suplicar le hiciese merced de embiar religiosos, para que el provecho de conocer a Dios y a su Santa Ley, no sólo fuese suyo, sino de todos sus vasallos, y también a besar el pie al Santo Padre. (…) La segunda causa de mi venida es, que sabiendo el Rey de Boxu, mi señor, las grandezas de Vuestra Magestad y la benignidad con que recibe debajo de sus alas a los que se quieren amparar dellas, quiso que viniese en su nombre, a poner su persona, su reyno y quanto en él huviere, debajo de las de Vuestra Magestad, ofreciéndole su amistad y su servicio, para que, desde aora en cualquier otro tiempo cualquiera de estas cosas o todas juntas fueren apropósito para el servicio de Vuestra Magestad las emplearía en él con gran contento y voluntad [12].

Nota 12Citat a Pastells, 1925.

Facsímil de la carta entregada per Hasekura a Felip III

A més, el daimyō Date Masamune sol·licitava l’enviament a les seves terres de religiosos i mercaderies, el transport de les quals s’oferia a finançar, a més de proporcionar privilegis als comerciants espanyols, tals com a terres on viure, exempció d’impostos o extraterritorialitat en possibles qüestions judicials. Aquesta carta tan amistosa i a favor d’un benefici per a ambdues parts, escrita abans de la sortida de l’expedició, contrastava totalment amb l’actual postura oficial de Japó sobre el Cristianisme i de les influències estrangeres en general, com podem veure en l’informe públic del monjo budista Ishin Sūden (1569-1633), conseller tant de Ieyasu com posteriorment del seu fill i el seu nét, la doctrina del qual va ser un dels pilars ideològics sobre els quals s’assentaria el shōgunat Tokugawa:

Los cristianos han evangelizado a los japoneses y han profanado a los Dioses shintoístas y budistas. Tras ello, han intentado cambiar el sistema político de Japón. Los padres cristianos se han opuesto al régimen político japonés, han despreciado el shintoísmo, criticando las doctrinas ortodoxas, menospreciando la moral y perdido el sentido del bien. Cuando los cristianos japoneses ven a los mártires, súbitamente se acercan y les rezan. Ellos dicen que sus actos eran justos. Es, pues, verdad que ellos son unos herejes, enemigos de los Dioses y de Buda [13].

Nota 13: Ishin Sūden, “Bateren Tsuihōbun”. Citat a Takizawa, 2009.

Per tant, es feia impossible pensar que Date Masamune pogués aconseguir les condicions que prometia en la seva carta a Felip III, quedant tot en paper mullat. El Consell d’Índies va aconsellar al monarca que el millor seria oposar-se a qualsevol tractat comercial amb Japó, no permetre el viatge fins a Roma i concedir únicament l’enviament d’alguns missioners. També van accedir a una altra de les peticions de Hasekura, la de ser batejat a la cort en presència del rei, cerimònia que es va celebrar el 17 de febrer de 1615 al monestir de les Descalces Reals, on va prendre el nom de Felipe Francisco Hasekura, honrant així tant a Felip III com a l’ordre dels franciscans. De totes maneres, aquest gest de bona voluntat que, es creu, va planificar el pare Sotelo, no va tenir cap incidència en l’actitud del rei, la cort o el Consell d’Índies. Durant les següents setmanes i malgrat no rebre cap resposta oficial, Sotelo va continuar insistint de forma incansable perquè la cort atengués les seves peticions, tant a les ja conegudes com a algunes noves que anava fent, com la de sol·licitar que es concedís a Hasekura l’hàbit de l’Ordre de Santiago. Finalment, el rei, cansat dels maldecaps que li estava donant l’insistent sacerdot franciscà, va autoritzar a la comitiva a visitar Roma i va admetre que pensaria sobre l’oferta comercial, sempre que Japó interrompés totalment el seu comerç amb Holanda. Així, sense més garantia que una tímida promesa verbal, el 22 d’agost de 1615, l’expedició va partir cap a Roma.

.
De Madrid a Roma

Després de passar per Saragossa, Fraga, Lleida, Cervera, Igualada, el monestir de Montserrat, Martorell i Esparraguera, el 3 d’octubre l’ambaixada va arribar a la ciutat de Barcelona. D’allà van partir per mar fent escala a St. Tropez, Savona i Gènova, per arribar a Roma a la fi d’octubre. Abans que ells arribessin a la capital italiana, havia arribat ja una carta de Felip III a l’ambaixador espanyol a la ciutat en la qual li deia que calia impedir qualsevol possible acord entre l’expedició i la Santa Seu, amb la informació que el Consell d’Índies havia recopilat sobre Sotelo, la situació a Japó, etc.

La comitiva va ser rebuda amb grans desfilades i festejos a la ciutat, i es van veure en audiència amb el papa en diverses ocasions, algunes de forma oficial i unes altres extraoficialment. En una d’aquestes audiències, Hasekura va pronunciar un discurs i va lliurar al pontífex una carta escrita per Date Masamune en la qual aquest demanava la seva protecció, l’enviament de missioners franciscans a Japó, la mediació amb Felip III i ajuda per establir relacions de tipus comercial amb Mèxic, les mateixes peticions que havien fet al monarca espanyol, al cap i a la fi. El papa va lloar a Date Masamune però no va dir res sobre les peticions d’aquest. Roma, a diferència de Madrid, va decidir tractar als visitants amb gran deferència i amabilitat, donant-los el tracte que rebrien els ambaixadors d’Espanya o França, però, en el fons, van actuar de la mateixa forma pel que fa als assumptes importants, ignorant-los, a causa, òbviament, dels advertiments que l’ambaixador espanyol va fer arribar al pontífex.

Hasekura Tsunenaga retratat durant la seva estada a Roma

El 20 de novembre de 1615, com a agraïment per l’ambaixada, la ciutat de Roma va concedir la ciutadania tant a Hasekura com a la resta d’enviats japonesos, en un gest més de bona voluntat però intranscendent per als objectius de l’expedició. En una de les audiències amb Pau V, el pare Sotelo va sol·licitar al pontífex la creació d’una nova diòcesi a Japó, oferint-se per ostentar el càrrec de bisbe de la mateixa. Quan aquest fet va arribar a les oïdes de la cort de Felip III, van veure confirmades les seves sospites en quant a l’objectiu real de Sotelo, per la qual cosa el rei va emetre una ordre segons la qual, a la seva tornada a Espanya, l’expedició havia de dirigir-se a Sevilla sense passar per Madrid i, una vegada allà, salpar de tornada a Japó.

El 4 de gener de 1616, més de dos mesos després de la seva arribada, Sotelo i Hasekura van ser rebuts de nou pel papa, qui, davant la seva insistència, els va assegurar que enviaria més missioners a Japó i els va donar una carta per a Felip III en la qual li demanava que s’encarregués d’això. Amb aquesta promesa, la delegació va emprendre el camí de tornada.

.
De Roma a Japó

El 25 de gener de 1616, al seu pas per Gènova, després d’haver estat a Florència i Livorno, l’expedició va rebre l’ordre d’anar directament a Sevilla sense passar per Madrid, però aquests, que encara no tenien cap resposta en ferm del monarca, després de passar per Savona i Barcelona, van decidir desobeir les ordres i dirigir-se a Madrid, on van arribar el mes d’abril. Malgrat la seva insistència, la Cort de la capital, a causa de les cada vegada pitjors notícies que anaven arribant de Japó i en veure’s a més desobeïts, es va negar a rebre oficialment a la comitiva i els va tornar a ordenar dirigir-se a Sevilla sense dilació. A més, quan van arribar a la capital andalusa els estava esperant una nova ordre del Consell d’Índies, comminant-los a partir el més aviat possible de tornada a Japó. Per evitar aquesta ràpida partida, el pare Sotelo i Hasekura van fingir trobar-se malalts i així guanyar temps per poder comunicar-se amb Felip III i demanar-li una carta oficial on confirmés l’enviament de més missioners a Japó.

Sotelo parlant amb Hasekura i altres delegats a Roma

A l’abril de 1617, preocupat per lo denostada que havia quedat la seva reputació a la seva pròpia ciutat, Sotelo va escriure a l’ajuntament de Sevilla, afirmant que, malgrat les notícies cada vegada pitjors que arribaven des de Japó, en el feu de Date Masamune no s’estava perseguint als cristians posat que aquests gaudien de la protecció del poderós daimyō. L’ajuntament de la ciutat, en la qual Sotelo i la seva família tenien molta influència, va escriure a la cort de Felip III defensant al franciscà i demanant que les seves peticions fossin contestades. La resposta que va arribar de Madrid va ser, una vegada més, la de que l’ambaixada havia de partir el més aviat possible de tornada a Japó. Sotelo, sense donar-se encara per vençut, encara va enviar una carta més a la cort, obtenint una nova notificació el 13 de juny de 1617 en la qual se li ordenava partir immediatament i, aquesta vegada, assegurant que la tan desitjada carta de Felip III li seria lliurada al seu pas per Filipines.

Així, el 4 de juliol la comitiva va sortir de Sevilla. Va ser en aquest moment quan alguns dels delegats japonesos, es creu que uns sis o set, atemorits per la situació en la qual es trobava Japó, no volent ser obligats a abandonar la doctrina cristiana o morir, i havent-se acostumat a la vida a Coria del Río, on havien residit l’últim any, van decidir quedar-se. Són aquests enviats, samurais catòlics, els que, en aparellar-se i tenir descendència amb dones de Coria del Río, van donar lloc a l’aparició del cognom Japón, una curiositat pròpia d’aquesta localitat sevillana que analitzaré posteriorment.

Després de passar per Mèxic a mitjans de setembre d’aquest mateix any 1617, la delegació va arribar a Filipines el 20 de Juny de 1618 i es van quedar allà, a Manila, durant any i mig, sense quedar constància per escrit dels motius pels quals van allargar tant la seva estada en el lloc, sobretot després que arribés la tan desitjada carta de Felip III, el contingut de la qual va ser tot una decepció, doncs era únicament una comunicació protocol·lària, sense fer al·lusió a l’enviament de missioners ni a cap acord de tipus comercial. Finalment, el 20 d’agost de 1620 van partir de tornada a Japó. El pare Sotelo va rebre l’ordre de romandre a Filipines i, poc després va ser enviat a Nova Espanya pel Consell d’Índies, prohibint-li tornar a Japó. Dos anys més tard, infiltrant-se clandestinament en un vaixell xinès, va aconseguir arribar a territori japonès, només per ser descobert i empresonat durant dos anys. Se sap que va escriure llavors a Date Masamune demanant-li ajuda, però no va rebre resposta per part del daimyō, sent executat el 1624, cremat viu per ordre del fill de Ieyasu, Tokugawa Hidetada; va ser beatificat dos segles i mig més tard.

Pel seu costat, Hasekura i la resta de l’expedició va arribar a la ciutat portuària de Nagasaki el setembre de 1620 i van creuar gran part del país per arribar al punt de partida, Sendai, territori de Date Masamune, el 22 de setembre, pràcticament set anys després d’haver començat el seu viatge.

Un mes més tard, Date Masamune va enviar una carta a la cort del shōgun Tokugawa Ieyasu, informant de la tornada a casa de la delegació, i recordant-li que aquesta havia estat enviada pel mateix shōgun, encarregant-se ell, Date Masamune, d’actuar únicament com a intermediari. Sense cap dubte, Masamune intentava protegir-se en una època en la qual el Cristianisme estava en el punt de mira de tot el país, jugant a dues bandes. De cara al rei Felip III i al papa de Roma, es presentava com un poderós senyor i proposava acords comercials, mentre que de cara al shōgunat, es mostrava a favor de la persecució del Cristianisme i es rentava les mans en el tema de l’expedició a Europa. Un pare jesuïta escrivia referent a Masamune:

No faltó quien quiso decir que este señor era ya cathecúmeno y aún algo más; pero es evidente que nunca tal fue asta agora, ni parece le pasó jamás por pensamiento. Es verdad que como es Yenzu, atheo, sin creer ni adorar nada, y de estragada vida, haze burla de sus ídolos y sectas, como comúnmente los señores grandes del Japón, y le parece mal ser el Xogun tan cruel contra los christianos, no dexando a cada cual ser de la ley que quiere: y assí disimula con ellos, y aún los favoreció algún tanto con la esperanza del comercio con la Nueva España y Filipinas, lo qual él deseaba mucho… y esto fué el intento y no otro de venir a la Nueva España con mercaderías un navío suyo, y enviar un criado suyo a España, como es notorio [14].

Nota 14Citat a Bayle, 1935. L’autor només atribueix la cita a un tal pare Pedro Morejón, sacerdot jesuïta, sense especificar més.

Entre la comunitat de franciscans que hi havia a Japó, el fracàs de l’expedició organitzada pel pare Sotelo no va ser una gran sorpresa, coneixedors com eren de la difícil situació de la missió cristiana en tot el país i de la falta de fe cristiana de Masamune, actitud de la qual es lamentaven, tant referent a aquest daimyō en particular com, en general, de la majoria de japonesos; un sacerdot franciscà relatava:

El Rey [15] y sus hijos tienen en tan poco a nuestra religión cristiana que a ninguno le pasa por el pensamiento tratar de ser cristianos, ni de cien leguas quieren oir cosa que huela a eso. (…) A mí me parece que así por razón de religión convendría que el Rey nuestro Señor (Felipe III) mandase que ni un solo español entrase en Japón, y lo mismo que ningún japón se admitiese en sus tierras: que como se hiciese, dentro de pocos días ellos nos irían a rogar con las manos cruzadas, porque no pueden vivir sin nosotros, (…) se desengañarán de que no estábamos en Japón como espías, sino por solo su bien; y también porque quando ellos nos vengan a rogar, como de necesidad lo han de hacer, se les podrán sacar las condiciones que se quisieren en favor de la conversión. (…) (la conversión) está prohibida en todo el Reino, sin que haya en todo él quien públicamente ose decir: yo soy cristiano; y los religiosos todos desterrados; y lo mismo en la tierra del Tono que envió el embajador a España; todos están sujetos al Rey [16].

Nota 15En aquest document s’anomena “rei” al shōgun i “tono” (un sufix japonès altament formal, actualment en desús) al daimyō Masamune.

Nota 16: Carta del pare Párraga, Archivo de Indias, 58-3-17. Citat a Bayle, 1935.

No queden documents que ens expliquin què va ser de Hasekura Tsunenaga, sabem únicament que va morir el 1622 i que la seva tomba es troba en el temple budista Enfukuji, a Miyagi, però no queda constància de si va abdicar o no, o de si va morir com a màrtir o per alguna altra causa.

El llegat de l’ambaixada

Sense cap dubte, el llegat principal i més tangible que va deixar l’expedició de Hasekura Tsunenaga va ser el cognom Japón. El primer cas conegut de l’ús d’aquest cognom data de principis del s.XVII al registre bautismal de l’Església de Sta. María de la Estrella, a Coria del Río, on es van trobar les dades d’un nen cognomenat així. Uns segles més tard, comptem amb més de 650 corians amb el cognom en qüestió, i fins i tot es diu que en alguns rostres encara es poden endevinar trets de tipus oriental, encara que sembla poc probable. Com a persones de rellevància amb aquest cognom trobem a Juan Manuel Suárez Japón, rector de la Universidad Internacional de Andalucía, i a José Japón Sevilla, àrbitre de futbol de primera divisió durant els anys noranta.

En el cas de Japó, en canvi, el descobriment d’aquest cognom és molt recent. El 1989, gràcies a la commemoració de la fundació de la ciutat de Sendai, fundada per Date Masamune, es comença a investigar sobre la mateixa, trobant així diversos escrits d’aquest daimyō on s’explicava el viatge de Hasekura. D’aquesta forma comença el primer contacte amb Coria del Río i altres ciutats per on va passar l’expedició per aconseguir la seva versió dels fets i informació addicional sobre el viatge. Des d’aquest moment, s’ha treballat per mantenir el respecte i millorar les relacions interculturals entre tots dos països a través d’ambaixadors tant a Espanya com a Japó. La figura de Virginio Carvajal Japón, un veí de Coria, va ser de gran ajuda en aquesta empresa, ja que gràcies a la seva recerca individual es van realitzar notables descobriments. Amb la seva mort, i a fi de retre-li homenatge, es va inaugurar al Centre Cultural de la Vila una sala d’exposicions amb el seu nom, dedicada exclusivament a la cultura japonesa. A més, han estat moltes les trobades entre tots dos llocs. Un exemple d’això va ser l’Expo de Sevilla de 1992, on es va celebrar una trobada entre l’ambaixador japonès i diverses persones descendents dels antics expedicionaris. Un any després va ser fundada la Asociación Hispano-Japonesa Hasekura, que encara ara organitza activitats i proposa trobades. També cal esmentar que al Parc Carlos de Mesa, a Coria, s’erigeix una estàtua commemorativa de Hasekura Tsunenaga, donada pel govern de Sendai el 1992. De la mateixa forma es va lliurar a Mèxic una altra estàtua, ambdues còpies de l’original, situada a Sendai, doncs són vàries les ciutats que gaudeixen de tal llegat: Acapulco, l’Havana i Roma. Una altra curiositat a afegir és el nom del club de rugbi de Coria, anomenat “los Samurais de Coria del Río”, en memòria a aquest particular succés.

Amb motiu del 400 aniversari de l’inici de l’Ambaixada Keichō, de juny de 2013 a juliol de 2014 es celebra l’Any Dual Espanya-Japó, que commemora l’inici de les relacions d’intercanvi entre tots dos països, encara que ja hem vist que l’expedició en si no va aconseguir establir cap relació. L’objectiu d’aquest projecte és el de “impulsar el entendimiento mutuo entre Japón y España y abrir nuevos horizontes en las relaciones bilaterales de cara al futuro” (web oficial), mitjançant una gran varietat d’activitats i esdeveniments dins d’àmbits com la cultura, la política, l’economia, la ciència, el turisme o l’educació. Participen una gran quantitat d’organismes públics tant espanyols com japonesos, així com empreses privades de tots dos països. Mostra de la importància d’aquesta celebració és la talla dels dos Presidents d’Honor, Sa Altesa Reial el Príncep d’Astúries i Sa Altesa Imperial el Príncep Hereu de Japó, aquest últim visitarà durant el mes de juny de 2013 ciutats com Salamanca, Sevilla, Coria del Río i Santiago de Compostel·la per participar en els diferents esdeveniments inaugurals.

Conclusions

Aquest ha estat el relat d’un fracàs, doncs així pot qualificar-se tota missió o projecte que no aconsegueix cap dels seus objectius. Date Masamune no va aconseguir comerciar amb Espanya, ni tan sols amb Nova Espanya o fins i tot amb Manila, ni òbviament va ser el successor de Tokugawa Ieyasu, com el pare Sotelo anunciava. El sacerdot franciscà no va aconseguir que el Vaticà enviés més religiosos a Japó ni, molt menys, va arribar a ni albirar el seu somni de convertir-se en bisbe d’una nova diòcesi japonesa; potser el seu únic triomf sigui el d’haver acabat sent beatificat temps després del seu horrible martiri, si és que això serveix d’algun consol. Hasekura Tsunenaga, en tant que se li havia encomanat la capitania de l’expedició, va fracassar amb ella, tornant a casa set anys més tard sense haver aconseguit res del que es proposava. Potser els únics que no van fracassar van ser els pocs samurais que van decidir quedar-se a Coria del Río.

A la mateixa vegada, aquest fracàs s’emmarca dins d’un fracàs major, el de la missió evangelitzadora del Catolicisme a Japó, que és al seu torn el fracàs d’un contacte entre dues civilitzacions. Els missioners cristians no van aconseguir evangelitzar a un nombre significatiu de la població. Encara que se sap que durant els gairebé tres segles de prohibició dels Tokugawa van ser bastants els que van continuar amb la seva fe cristiana en la clandestinitat, els anomenats “cristians ocults”, que van reaparèixer amb l’obertura del país a mitjans del s.XIX, la realitat és que, més de segle i mig de llibertat de culte després (amb algunes intermitències, cal reconèixer), en l’actualitat el nombre estimat de cristians a Japó és d’un milió, quelcom que representa només el 0’7% de la població.

Els motius per a aquest fracàs són molts, variats i barrejats entre ells, doncs no hi ha procés històric senzill, i menys quan hi intervenen tants i tan diferents actors, però potser calgui buscar les principals causes en la situació del Japó en el moment en què els europeus van arribar a les seves costes. M’atreviria a dir que, al llarg de la història premoderna japonesa, el s.XVI és segurament el més complex, fins i tot eliminant de l’equació als europeus. Es va tractar d’un període marcat per la inestabilitat, on no existia un poder central i els poders regionals estaven preocupats per conquistar sense ser conquistats, aliant-se amb qui fins al moment era enemic per defensar-se d’un enemic major, traint a qui fins ahir era aliat davant la sospita de ser traït. Guerra contínua i mantinguda, fronteres canviants, podria dir-se que l’única cosa estable era la inestabilitat.

Els primers missioners europeus, jesuïtes que enfocaven els seus esforços en la classe dominant, van haver de tractar amb nombrosos daimyō, per falta d’un poder major, resultant, sens dubte, molt més complicat adaptar-se a diferents formes d’actuar, promogudes per diferents interessos i contextos. Una vegada que el país va ser unificat i van poder tenir un únic interlocutor, primer Toyotomi Hideyoshi i després Tokugawa Ieyasu, es va tractar de dirigents que tenien com a principal objectiu afermar el seu poder, més de cent anys de caos no acaben d’un dia per a un altre. La influència estrangera, en aquest moment, suposava un focus de potencial inestabilitat, una amenaça pels seus recentment fundats governs. I els seus potencials beneficis, el comerç, bàsicament, van poder aconseguir-se d’una altra forma, en aquest cas per mitjà d’Holanda, un actor molt més fàcil de controlar al no condicionar el seu comerç a altres interessos, polítics o religiosos. El pragmatisme japonès va tenir llavors una fàcil elecció.

Què hagués passat d’haver arribat els occidentals a Japó en un altre moment? Cent anys més tard, per exemple. Primer, es tracta d’un exercici estèril i que queda fora de qualsevol treball històric. Segon, cent anys més tard tampoc s’haurien trobat amb l’estabilitat del període Edo, ja que, de no haver arribat els europeus a Japó quan realment van arribar, potser encara estarien immersos en el període de guerres civils, doncs, sens dubte, les armes de foc van accelerar la fi del procés. Tercer, fins i tot havent arribat a un Japó políticament estable, la missió cristiana podria haver fracassat igualment, malgrat haver afirmat que la inestabilitat va ser una de les causes del seu fracàs.

Perquè l’altre actor, l’Europa catòlica, també conté moltes de les causes que van condemnar el projecte. Malgrat la sorprenent capacitat d’adaptació de la qual van fer gala la majoria de jesuïtes que van treballar a Japó, donant sorprenents mostres fins i tot de cert relativisme, amb Alessandro Valignano al capdavant, al final rendien comptes i rebien ordres de les corones de Portugal, Espanya i de la Santa Seu, allunyats física i culturalment de la realitat japonesa. Instal·lats en una realitat pròpia i en el convenciment absolut de la superioritat que atorga el ser beneïts per l’únic déu veritable, mai van estar disposats a una relació d’iguals. Prova d’això és que a Xina, país que no passava per la mateixa situació que Japó, també va fracassar la missió catòlica, per molt que figures tan interessants com la de Matteo Ricci (1552-1610) donessin mostres de saber adaptar-se a una realitat aliena, a un Altre on les múltiples diferències fan que l’enteniment mutu sembli impossible. De nou, una de les principals causes del fracàs va ser la intransigència de Roma, incapaces de fer cap concessió a una cultura que, sense conèixer, jutjaven inferior. D’altra banda, sembla lògic que una religió monoteista porti associada aquesta forma tancada i intransigent de veure el món, com molt encertadament van criticar els lletrats xinesos en començar a tractar amb els religiosos occidentals.

Quan Francisco Javier va arribar a Japó, una de les primeres coses que va voler saber va ser com es deia “déu” en japonès, però amb la pobra traducció d’aquests primers moments, la pregunta que es va acabar fent va ser “com es diu el déu dels japonesos?”, a la que es va respondre amb el nom del més important dels budes, Dainichi [17]. Així, durant un temps, els pares cristians van utilitzar aquesta paraula com a traducció de “déu”, fins que es van adonar de l’equívoc. Es tracta d’una escena que exemplifica l’etnocèntric costum europeu de fer encaixar allò aliè a les estructures pròpies, per considerar-les superiors, o fins i tot universals.

Nota 17Nom en japonès de Vairochana, el buda còsmic.

Així, l’expedició de Hasekura Tsunenaga no podia fer més que fracassar, ja que més que navegar en un oceà d’aigües regirades, navegava en un mar d’inestabilitat, interessos egoistes, intransigència i desconeixement. D’altra banda, potser sigui aquest fracàs el que la fa tan interessant, donant-li l’atractiu de les causes perdudes, de les quimeres que són fallides fins i tot abans d’engegar-se. Potser sigui el que les fa grans.


Agraïments

Vull donar les gràcies al Dr. Sean Golden, qui ha estat el meu tutor durant la realització d’aquest Treball de Fi de Grau, ha estat tot un honor.


Bibliografia

  • Alvar, Manuel. “La embajada japonesa de 1614 al rey de España” a Thesaurus, Tomo L 1-2-3 (1995): 518–525.

  • Andressen, Curtis. A short history of Japan, from samurai to Sony. Canberra: Silkworm Books, 2002.

  • Bayle, Constantino. Un siglo de cristiandad en el Japón. Barcelona: Editorial Labor, 1935.

  • Boletín de la Real Academia de la Historia. Tomo CCV, Número 1, Madrid: Real Academia de la Historia, 2008.

  • Boxer, Charles R. The Christian Century in Japan: 1549-1650. Berkeley i Los Angeles: University of California Press, 1951.

  • Cabezas, Antonio. El siglo ibérico de Japón. La presencia hispano-portuguesa en Japón (1543-1643). Valladolid: Universidad de Valladolid, 1995.

  • Cary-Elwes, Columba. China and the Cross. Studies in Missionary History. Londres: Longman, Green & Co., 1957.

  • Cooper, Michael. The Japanese Mission to Europe, 1582-1590. Folkestone (Regne Unit): Global Oriental, 2005.

  • Falero, Alfonso J. “Política y Cultura en la Historia de Japón. Condicionantes culturales en la historia política japonesa” a Revista de Estudios Políticos (Nueva Época) 109 (2000): 303–315.

  • Gernet, Jacques. Primeras reacciones chinas al Cristianismo. México, D.F.: Fondo de Cultura Económica, 1989.

  • Gil, Juan. Hidalgos y samurais: España y Japón en los siglos XVI y XVII. Madrid: Alianza Editorial, 1991.

  • Hall, John Whitney. Japan. From prehistory to modern times. Nova York: Dell Publishing Co., 1970.

  • Hall, John Whitney, ed. The Cambridge history of Japan, vol. 4, early modern Japan. Cambridge (Regne Unit): Cambridge University Press, 1991.

  • Hane, Mikiso. Breve historia de Japón. Madrid: Alianza Editorial, 2000.

  • Henshall, Kenneth G. A history of Japan: from stone age to superpower. Nova York: Palgrave Macmillan, 1999.

  • Junqueras, Oriol, Dani Madrid, Guillermo Martínez, i Pau Pitarch. Historia de Japón. Economía, política y sociedad. Barcelona: Editorial UOC, 2012.

  • Kondo, Agustín Y. Japón. Evolución histórica de un pueblo (hasta 1650). Hondarribia: Editorial Nerea, 1999.

  • Lee, Christina H. “The Perception of the Japanese in Early Modern Spain: Not Quite ‘The Best People Yet Discovered’” a eHumanista 11 (2008): 345–380.

  • Lisón Tolosana, Carmelo. La fascinación de la diferencia. La adaptación de los jesuitas al Japón de los samurais, 1549-1592. Tres Cantos: Ediciones Akal, 2005.

  • López-Vera, Jonathan. “La misión jesuita en Japón y China durante los siglos XVI y XVII, un planificado proceso de adaptación” a Asiadémica 1: 44-56, 2012.

  • Manegazzo, Rossella. Japón. Barcelona: Random House Mondadori, 2008.

  • Morton, W. Scott i J. Kenneth Olenik. Japan. Its history and culture. Nova York: McGraw-Hill Inc., 2005.

  • Mungello, D.E. The Great Encounter of China and the West, 1500-1800. Oxford: Lowman & Littlefield Publishers, 1999.

  • Pastells, Pablo. Catálogo de los documentos relativos a las Islas Filipinas existentes en el Archivo de Indias de Sevilla. Barcelona: Compañía General de Tabacos de Filipinas, 1925.

  • Reis Correia, Pedro L. “Alessandro Valignano, attitude towards jesuit and franciscan concepts of evangelization in Japan (1587-1597)” a Bulletin of Portuguese/Japanese Studies, vol. 2. Lisboa: Universidade Nova de Lisboa, 2001.

  • Schirokauer, Conrad i Miranda Brown. Breve historia de la civilización china. Barcelona: Edicions Bellaterra, 2006.

  • Solá, Emilio. Historia de un desencuentro: España y Japón, 1580-1614. Madrid: Fugaz Ediciones, 1999.

  • Takizawa, Osami. La historia de los jesuitas en Japón (siglos XVI-XVII). Alcalá de Henares: Universidad de Alcalá, 2010.

  • Takizawa, Osami. “La delegación diplomática enviada a Roma por el señor feudal japonés Date Masamune (1613-1620)” a Archivo de la Frontera, Centro Europeo para la Difusión de las Ciencias Sociales (CEDCS), 2009.

  • Torres de Mendoza, Luis. Colección de documentos inéditos, relativos al descubrimiento, conquista y organización de las antiguas posesiones españolas de América y Oceanía, sacados de los Archivos del Reino y muy especialmente del de Indias, tomo VIII. Madrid: Imprenta de Frías y compañía, 1867.

  • Toshiya, Torao i Delmer M. Brown, eds. Chronology of Japan. Tòquio: Business Intercomm. Inc., 1991.

  • Varley, H. Paul. Japanese culture. Honolulu: University of Hawaii Press, 2000.

  • Yamamura, Kozo, ed. The Cambridge history of Japan, vol. 3, medieval Japan. Cambridge (Regne Unit): Cambridge University Press, 1990.

Premsa

  • ABC de Sevilla. “Virginio Carvajal, el hombre que unió Coria con el imperio japonés”, 19 de novembre de 2006.

  • Álvarez, Itsaso. “De apellido Japón”, El Correo, 24 d’agost de 2008.

  • Sánchez Ameneiro, Anna. “Los mil descendientes de Japón”, Diario de Sevilla, 21 de març de 2011.

 

Internet


q
Si utilitzes aquest article, cita la font. Et proposo aquesta citació:
López-Vera, Jonathan. “L’Ambaixada Keichō (1613-1620), samurais catòlics a la Sevilla del segle XVII” a HistoriaJaponesa.com, 2013.