Fa uns dies es va dur a terme el simposi “Port cities in World History” que va celebrar la World History Association a la Universitat Pompeu Fabra, organitzat per l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens i Vives. Hi vaig participar amb una petita ponència titulada “Dejima island, the gateway between Japan and Europe in the 17th to 19th centuries” i vaig decidir aprofitar la petita recerca que havia fet per escriure aquest article sobre aquest interessant tema.

Introducció

El 1543 van arribar a Japó els primers europeus, es tractava de comerciants portuguesos que concloïen així, més d’un segle després dels seus inicis, el pla de Portugal d’arribar a l’Àsia Oriental vorejant Àfrica. Pocs anys després, a aquests comerciants els van seguir els pares de la recentment fundada ordre de la Companyia de Jesús, qui tenien encomanada la tasca de portar la fe catòlica a Japó. D’aquesta forma s’establien en aquest país els dos objectius del projecte portuguès: el comerç i l’evangelització. Per desgràcia per a ells, el Japó de l’època estava immers en un llarg període de constants guerres civils des de feia gairebé un segle, per la qual cosa no semblava ser l’escenari ideal per dur a terme cap d’aquestes dues activitats, sobretot perquè la percepció japonesa era la que, per aconseguir allò que a Japó podia interessar-li –el comerç i els seus beneficis– havien de tolerar allò que no desitjaven –la introducció d’una nova religió.

Després de dècades de monopoli portuguès i castellà, el 1600 van ser els holandesos –enemics dels ibèrics– els que van aconseguir finalment arribar a Japó, representats pel marí anglès William Adams (1564-1620), i oferir al seu governant en aquell moment, Tokugawa Ieyasu (1543-1616), tractes comercials sense necessitat de cap tipus d’evangelització a canvi. Així, en les dècades successives va anar prohibint-se progressivament tant la presència al país d’altres europeus com el mateix cristianisme fins i tot per als propis japonesos, tancant finalment el país a tot contacte amb l’exterior.

La factoria de Dejima

A partir de 1638 només els holandesos, a més dels xinesos i els habitants de les Illes Ryūkyū –que llavors no eren japoneses–, estaven autoritzats a comerciar amb Japó, i únicament dins dels estrets límits de la petita illa artificial de Dejima, a la badia de la meridional ciutat de Nagasaki. El comerç dut a terme era bàsicament de seda xinesa i tot tipus d’objectes d’Europa i el sud-est d’Àsia a canvi de coure, porcellana, or i plata. Totes les transaccions comercials, a més d’altres esdeveniments relacionats amb la factoria, estan completament documentades gràcies a l’existència de registres diaris que es conserven i fins i tot han estat parcialment publicats. Aquesta situació de monopoli holandès es va mantenir des de llavors fins a 1854, quan finalment Japó es va obrir a la resta del món.

Edificis a l’actual reconstrucció de Dejima

L’illa de Dejima havia estat construïda el 1634 per ser utilitzada pels comerciants portuguesos, però a partir de 1641, amb els lusitans ja fora del país, es va traslladar allà als holandesos, que fins llavors eren situats a la propera ciutat de Hirado. Es tractava d’una petita illa de només 120 metres de llarg per 75 d’ample, amb forma de ventall, envoltada per una alta tanca coronada per afilades puntes de ferro i amb només dues entrades: un moll per a petits bots i un pont que la connecta amb terra ferma, ambdues custodiades per soldats japonesos, ja que ningú hi podia entrar o sortir sense una autorització especial que s’atorgava només en ocasions molt puntuals. El personal holandès de la factoria o base comercial, unes vint persones, vivia sota una estreta vigilància, les seves cases o pertinences podien ser registrades en qualsevol moment pels oficials japonesos, i se’ls imposaven nombroses prohibicions, sent una de les més importants la de no poder tenir cap llibre religiós. El govern japonès seguia estant molt alerta en tot allò referent a la religió després de la seva experiència amb els missioners de Portugal i Castella.

Els holandesos pagaven una renda per habitar l’illa, per l’aigua que s’utilitzava i fins i tot havien de finançar les despeses relacionades amb l’exagerada administració i burocràcia japonesa vinculada a la factoria. Els llibres religiosos no eren l’única cosa prohibida a la illa, tampoc hi podien entrar dones occidentals, per la qual cosa es permetia l’entrada de dones japoneses, en la seva majoria prostitutes i concubines, que solien passar llargues temporades a l’illa, normalment convivint com a parelles d’un treballador holandès de la factoria. Alguns d’ells van arribar fins i tot a tenir descendència amb aquestes dones, fills que havien de romandre a Japó una vegada que els seus pares tornessin a Europa.

Amb l’arribada de cada nou vaixell holandès, s’esperava del capità que informés a les autoritats de Nagasaki de tot allò que estava succeint a la resta del món, de fet, alguns historiadors creuen que aquest era justament el principal interès de Japó per mantenir oberta l’illa de Dejima al comerç amb els holandesos. De la mateixa manera, en la visita que cada any havien de fer tots els ocupants de l’illa a la capital governamental del país, Edo, per rendir homenatge al shōgun, també eren preguntats sobre qualsevol notícia de l’exterior.

Intercanvi de coneixement, Rangaku

Al llarg dels més de dos-cents anys de funcionament de la factoria de Dejima, alguns dels seus residents han passat a la història per les seves funcions com a divulgadors de coneixement, tant japonès a Europa com a europeu a Japó, especialment els encarregats de treballar a l’illa com a metges de la companyia holandesa.

  • William Ten Rhyne (1647-1700) – El primer metge amb formació universitària que va treballar a la factoria, va introduir a Europa descripcions d’algunes pràctiques de la medicina japonesa, com l’acupuntura. Va ser a Dejima de 1674 a 1676.
  • Engelbert Kaempfer (1651-1716) – Científic alemany, va treballar a l’illa com a metge de la factoria, es va mostrar molt interessat a estudiar la societat japonesa i va aprendre l’idioma en pocs mesos, ensenyant a més a parlar holandès al seu ajudant japonès. Va introduir a Europa informació sobre la soia i els diferents productes que s’elaboren amb ella, a més va descriure l’arbre gingko biloba, que els botànics europeus creien extint, i fins i tot va portar clandestinament a Europa algunes llavors. Va ser a Dejima de 1690 a 1692.
  • Isaac Titsingh (1740-1812) – Metge i diplomàtic, a Dejima va ocupar el càrrec de director de la factoria. Va escriure profusament sobre Japó, recollint informació sobre qualsevol aspecte de la societat japonesa, sobretot en els viatges a Edo, i col·leccionant nombrosos objectes i artefactes japonesos de tot tipus. Es creu que va ser el primer a donar a conèixer a Europa la història dels 47 rōnin, inclosa al seu llibre Illustrations of Japan (1822). Va ser a Dejima durant tres períodes entre 1779 i 1784.
  • Philipp Franz von Siebold (1796-1866) – Biòleg i botànic alemany, va treballar a la factoria com a metge i va ser-ne el seu habitant més il·lustre. El principal responsable de la introducció a Japó d’un considerable coneixement mèdic i científic europeu a través de traductors i estudiants japonesos, així com de la introducció a Europa de coneixement sobre el budisme japonès, que ell mateix estudiava. Va treure il·legalment del país algunes llavors de te que van ser utilitzades per iniciar la seva plantació a Indonèsia –colònia holandesa llavors–, a més de diverses altres plantes que va conrear a l’hivernacle de la seva pròpia casa a Holanda. El 1828 va ser acusat de tenir mapes de la zona nord de Japó i de ser un espia de Rússia, i va ser condemnat a abandonar el país, deixant-hi a la seva dona japonesa i la seva filla. Va ser a Dejima de 1823 a 1829.

En una primera època les lleis que controlaven l’intercanvi de coneixements occidentals eren molt estrictes, doncs el govern Tokugawa encara estava molt preocupat per la possible introducció del cristianisme a Japó, per la qual cosa en les primeres dècades la informació va viatjar gairebé exclusivament en un únic sentit, de Japó a Europa. Alguns dels holandesos de Dejima, sobretot gràcies al que aprenien en els seus viatges a Edo, van donar a conèixer a Europa nombrosos aspectes de la cultura, societat i religió japoneses. Però va ser encara més important la introducció a Japó de coneixements europeus, sobretot els referents a la medicina i la ciència. Passades les primeres dècades de funcionament de la factoria holandesa de Dejima, les lleis en quant al contacte amb els estrangers i els seus llibres es van anar relaxant, i ja el 1720 es va liberalitzar el coneixement occidental i es va permetre cert nivell de comerç privat, amb el que els holandesos van començar a vendre i comprar tant llibres com tota classe d’objectes: rellotges, mapes, instrumental mèdic, etc. Tot aquest coneixement occidental va passar a denominar-se Rangaku, quelcom semblant a “Estudis Holandesos”, que incloïen bàsicament medicina, tecnologia militar, ciències naturals i idioma holandès, i es difonia en algunes escoles públiques i seminaris de temples budistes. Aquesta disciplina va coincidir amb els anomenats Kokugaku, o “Estudis Nacionals”, que reivindicaven un coneixement propi japonès, previ a l’arribada des de Xina del budisme i el confucianisme.

Placa a l’entrada de la Siebold House, a Leiden, Holanda, museu a la casa on va viure Siebold a la seva tornada a Europa. Fotografia feta per l’autor el setembre de 2012

Kaitai Shinsho, primer llibre d’anatomia traduït al japonès –des d’una traducció holandesa de l’original alemany–, el 1774

D’altra banda, també es va produir certa influència per part d’aquests occidentals dins de l’art japonès, doncs va gaudir de certa popularitat entre 1800 i 1860 un estil pictòric anomenat Nagasaki-e, amb gravats que representaven escenes de la vida diària dels holandesos de Dejima, caracteritzats com a homes alts, amb cabell vermell, grans nassos i ulls blaus.

Respecte a l’impacte que els Rangaku podrien haver tingut a la societat japonesa, alguns autors defensen la idea que l’arribada de coneixements científics va ajudar a dotar a Japó d’una base teòrica que seria molt important per a la ràpida modernització del país a la fi del segle XIX, recordem que el país va passar d’una etapa feudal –amb els deguts i nombrosos matisos– a derrotar a Rússia en un lapse de només cinquanta anys. També se’ls atribueix un impacte de tipus polític, ja que en la primera meitat del mateix segle XIX alguns estudiosos dels Rangaku van començar a qüestionar la utilitat de la política d’aïllament auto-imposat de Japó i a defensar la seva integració a l’escenari internacional. És per exemple el cas de Fukuzawa Yukichi (1835-1901), el pensador més influent del període Meiji, qui havia estat estudiant de Rangaku en la seva joventut i que, amb un Japó ja obert a la resta del món, va defensar la idea de posar-se a l’altura de les potències occidentals.

De totes maneres, la idea d’un paper decisiu del coneixement europeu dins d’aquest moment de la història japonesa podria potser pecar de cert eurocentrisme, produint-se així un debat semblant al de la suposada importància de l’arribada de portuguesos i castellans a Japó a la fi del segle XVI i l’impacte de la seva introducció de les armes de foc en la resolució dels conflictes civils del país. Els occidentals tenim certa tendència a atribuir rellevància a la influència que les nostres societats han tingut sobre la majoria d’esdeveniments històrics produïts en altres parts del món. En tot cas, es tracta d’un debat molt interessant al que caldria seguir la pista.

Dejima avui

Localització de Dejima en l’actualitat, contornejant l’antiga línia de mar. Elaborat amb Google Maps

Amb l’obertura forçosa de Japó a la resta del món el 1854, oficialitzada amb la signatura del Tractat de Kanagawa, acabava el monopoli comercial holandès i es feia innecessària la factoria de Dejima, que va tancar només sis anys després. En les dècades posteriors l’illa artificial va caure en desús i la ciutat de Nagasaki va anar creixent al voltant seu, guanyant terreny a la badia, per la qual cosa Dejima va deixar fins i tot de ser una illa i es va perdre entre un núvol d’edificacions. A partir de 1951, amb la compra del terreny per part del govern, es començà a plantejar la possibilitat de rehabilitar Dejima, encara que no va ser fins a les dècades de 1980 i, sobretot, de 1990 quan es va començar a dur a terme. En 1996 s’inicià el procés de rehabilitació i excavació arqueològica i en 2000 s’obrí al públic la primera fase, amb només cinc edificis, coincidint amb el 400 aniversari de l’inici de relacions entre Holanda i Japó. Des de llavors, s’ha anat treballant en noves fases, inaugurant més edificis i exposant gran quantitat d’objectes i artefactes excavats a la illa. Es tracta d’una espècie de parc temàtic o museu a l’aire lliure que rep cada any uns 400.000 visitants, en la seva major part japonesos. En el futur, el pla més ambiciós consisteix a retornar a Dejima la seva condició d’illa, eliminant els edificis que l’envolten, creant canals nous i desviant tant el recorregut del riu Doza com el de l’autopista 499, un projecte que, mirant el mapa de l’actual Nagasaki, sembla realment complicat de dur a terme.

Alguns dels més de 600.000 artefactes trobats a l’excavació arqueològica de Dejima: una pistola de 31 centímetres de llarg, trobada a la zona de la residència del director, juntament amb algunes bales, es creu que fabricada després de 1845; plats de porcellana holandesa i japonesa –Imari– amb el logo de la VOC, la Companyia Neerlandesa de les Indies Orientals

Conclusió

Sense entrar a considerar el grau d’importància d’aquest contacte intercultural, doncs per aportar-hi nous elements al debat abans comentat es fa necessària una major recerca, del que no hi ha dubte és de que Dejima ens ofereix un cas únic de lloc que articula, a través d’un espai molt concret i limitat, un poderós vincle entre dues cultures molt diferents i allunyades. Aquest breu article no pretén més que presentar un interessant cas d’estudi i convidar a un estudi més en profunditat que, amb tota seguretat, podria aportar un nou enfocament tant a la Història de Japó com a la d’Holanda i la resta d’Europa, molt més interconnectades del que al principi podria semblar.


Bibliografia

  • Cabezas, Antonio. El siglo ibérico de Japón. La presencia hispano-portuguesa en Japón (1543-1643). Valladolid: Universidad de Valladolid, 1995.

  • Gilbert, Marc Jason. «Deshima Island: A Stepping Stone between Civilizations». World History Connected 3(3), (2008).

  • Goodman, Grant K. Japan and the Dutch, 1600-1853. Richmond: Curzon Press, 2000.

  • Kimura Naoko. «出島復元事業について» («Dejima fukugen jigyō ni tsuite»), informe del Departament de Geografia de la Ochanomizu University, Tòquio, 2009. < http://hdl.handle.net/10083/33479 > (3 gener 2014).

  • Kondo, Agustín Y. Japón. Evolución histórica de un pueblo (hasta 1650). Hondarribia: Editorial Nerea, 1999.

  • Varley, H. Paul. Japanese culture. Honolulu: University of Hawaii Press, 2000.

  • Yamaguchi, Miyuki. «Dejima Reborn: Excavations at the Former Dutch Factory on Dejima». The SHA Newsletter, 45(3), (2012).

  • Web oficial de la ciutat de Nagasaki sobre el projecte de rehabilitació i museu de Dejima < http://www.city.nagasaki.lg.jp/dejima/index.html > (5 gener 2014).


q
Si utilitzes aquest article, cita la font. Et proposo aquesta citació:
López-Vera, Jonathan. “L’illa de Dejima, porta entre Japó i Europa” a HistoriaJaponesa.com, 2014.