A l’article dedicat a Toyotomi Hideyoshi i la seva relació amb el cristianisme vam saltar aquest episodi per ser suficientment important com per a merèixer un article propi. De l’incident del galió San Felipe, que cobria la ruta Manila-Acapulco, s’ha escrit moltíssim i molt variat, i més encara de l’assumpte dels màrtirs de Nagasaki, però aquí en farem només un breu resum dels fets.

Rèplica d’un galió castellà de la mateixa època

En aquest relat utilitzarem com a font principal el testimoni de l’escribà de la nau, Andrés de Saucola, disponible a l’Archivo General de Indias. Per ell sabem que el galió, capitanejat per Matías de Landecho, havia partit de Manila el 12 de juliol de 1596 amb 233 passatgers a bord –entre els quals hi havia quatre frares agustins, un dominic i dos franciscans–, a més d’una valuosíssima càrrega quantificada entorn d’un milió cinc-cents mil ducats de plata. Després d’esperar uns quants dies a l’illa de Ticao a que els arribés un despatx del governador de Filipines, Francisco Tello de Guzmán (?-1603), van sortir de l’arxipèlag el 26 de juliol.

Gairebé dos mesos més tard, el 18 de setembre, el temps va començar a empitjorar i els va sorprendre en alta mar un huracà que va causar grans danys en l’embarcació, “llevándose la bitácora, correderas y fogón a la mar, haciendo pedazos el timón, árbol mayor y mesana”, a causa d’això, el capità va decidir que l’única cosa que podia fer-se era dirigir-se el més aviat possible a la terra més propera que, en aquest punt del viatge, eren les illes japoneses. Temps després, el primer bisbe de Japó, el jesuïta Pedro Martins (1542-1598), afirmaria que el pilot del galió havia recomanat navegar fins a Nagasaki però que Landecho s’hauria negat, recolzat en la seva decisió pels dos frares franciscans, al·legant que gràcies a la pau amb Toyotomi Hideyoshi qualsevol lloc de Japó seria igualment segur, per la qual cosa el més aconsellable era dirigir-se al més proper, encara que el que Martins vol dir és que es va voler evitar Nagasaki per ser la base dels jesuïtes.

En el seu periple fins a Japó encara serien copejats per dos nous temporals, el 25 de setembre i el 3 d’octubre, però a mitjans d’octubre arribarien per fi prop de la costa japonesa, sent rebuts primer per quatre petites embarcacions de pescadors que els van informar que es trobaven enfront de les aigües de la província de Tosa, a l’illa de Shikoku. Van entrar en aquesta badia el dia 17 d’octubre, sent remolcats per més de dues-centes petites embarcacions l’endemà, després d’assegurar-los un secretari del daimyō de Tosa que estarien segurs allí. En remolcar el galió, que viatjava amb excés de càrrega, el casc va impactar contra el sòl de la costa, obrint-se fàcilment en dos, “cosa que nos admiró con que acabamos de conocer la flaqueza que la nao traía y el peligro que en la mar en ella traíamos”. Una vegada en terra, els passatgers del San Felipe van ser repartits en diferents cases de la ciutat de Kōchi –en el document hi apareix com “Chogongami”, encara que això no és més que una transcripció lliure del cognom del daimyō de Tosa, Chosokabe–, on van improvisar un regal que portar a Hideyoshi per demanar-li el necessari per reparar el galió i poder seguir el seu camí fins a Nova Espanya.

Ruta que havia de seguir el San Felipe i desviament forçós cap a Japó

Per lliurar aquest present es va triar als dos franciscans, Juan Pobre i Felipe de las Casas, al capdavant, partint cap a la capital acompanyats d’altres dos passatgers del galió, dos seglars, i del pare i el secretari del daimyō de Tosa. Quan van arribar, se’ls va unir el pare Pedro Bautista, però Hideyoshi no els va voler rebre i en lloc d’això va enviar a Tosa a un governador anomenat Masuda Nagamori –en el document apareix com “Nomonujo”. El bisbe Martins, de nou, afirma que en aquest moment els jesuïtes es van oferir per actuar com a intermediaris en la cort de Hideyoshi, però que Bautista va aconsellar als nouvinguts, que eren de la seva mateixa ordre, que no confiessin en els pares de la Companyia, i que ell podia encarregar-se perfectament de portar la situació, altres fonts afegeixen que ja els havia aconsellat fer el mateix el capità Landecho abans de sortir de Tosa. Sigui d’una manera o d’una altra, a partir d’aquest moment la situació va donar un gir complet i els passatgers del galió, que fins llavors havien estat tractats com convidats, van ser tancats com a criminals, inclosos un dels franciscans que havien anat a Kyoto i un dels dos seglars, que ja havien tornat de la capital. Quan va arribar el governador Masuda es va començar a interrogar a alguns dels ara captius i es va fer inventari de la càrrega, marcant-la amb els segells de Hideyoshi. El 14 de novembre els van llegir una carta del Taikō:

que éramos ladrones corsarios que veníamos a comarcar la tierra para tomarla, como lo habíamos hecho en el Perú y en Nueva España y Filipinas, enviando primero a los padres de San Francisco para que predicaran la ley de Nambal [se refiere a “nanban”, bárbaros del sur], que así llaman a la nuestra; y que íbamos cargados de oro y grana, y que ésto le habían informado a este Combaco Taicosama [Hideyoshi] algunas personas y tres portugueses que estaban en aquella sazón en el Miaco (…) que le diésemos todo el oro que traíamos sin que ninguno quedase con cosa alguna

Dues setmanes més tard uns quatre-cents soldats es van portar tota la càrrega del San Felipe a Kyoto, deixant als seus passatgers a Tosa sense més explicació i sense saber què seria d’ells a partir de llavors. El capità Landecho va demanar permís al daimyō per anar a la capital a parlar amb Hideyoshi i li va ser concedit, per la qual cosa va partir cap a allà amb un grup en el qual estaven també el franciscà Juan Pobre, un dels quatre agustins, el pilot de la nau i l’escribà de Saucola, la qual cosa ens permet seguir tenint un testimoni de primera mà. Ens va llavors relatant els llocs pels quals van passant –en viatge per mar– i quants dies triguen a arribar a cada punt, i que en un moment del viatge el capità envia al franciscà en una embarcació petita i més ràpida perquè s’avancés a la resta del grup. En arribar a Osaka, el 22 de desembre, són retinguts allà i un secretari del daimyō de Tosa els informa que no intentin posar-se en contacte amb els franciscans que hi ha a la capital perquè aquests havien estat detinguts per ser crucificats per ordre de Hideyoshi. Allà mateix, a Osaka, estava també pres el pare Martín de la Ascensión, sobre qui requeia la mateixa sentència. Aquesta sentència, tal com s’assabenten uns dies més tard, no inclou únicament la crucifixió, sinó que:

los padres estaban sentenciados a cortar las orejas y arrastrar por las calles con sogas a las gargantas, juntamente con veinte japones cristianos porque predicaban la fe de Cristo, y que después de ésto los llevasen a Nagasaqui, cien leguas de allí, donde se desembarcaron cuando fueron de Manila al Japón; y para que se publicase su delito hasta aquel lugar, los llevasen presos públicamente con la sentencia escrita por delante en una tabla

El 2 de gener dóna començament aquesta sentència, tallant-los a tots els detinguts una orella i iniciant el recorregut a peu que els porta de Kyoto a Osaka, per dirigir-se una setmana després cap a Nagasaki. El grup de Landecho demana permís per viatjar a aquesta mateixa ciutat i els és concedit uns dies més tard, partint per mar el 16 del mateix mes i avançant als condemnats durant el camí. En arribar prop de Nagasaki es van reunir amb alguns jesuïtes, que els van informar que les creus per als sentenciats ja estaven preparades a la ciutat. La llista inclou a disset laics japonesos, tres jesuïtes també japonesos i sis franciscans, entre els quals estan Felipe de las Casas, Martín de la Ascensión i Pedro Bautista, a qui el seu paper d’ambaixador no li va servir per salvar-se del càstig.

Monument als 26 màrtirs a la ciutat de Nagasaki

El 4 de febrer van ser crucificats primer i travessats amb dues llances després, de cada costat a l’espatlla contrària. Se’ns expliquen llavors les mostres d’alegria dels màrtirs per lliurar la seva vida d’aquesta manera, així com els –suposats– plors i mostres de dolor del públic present en el lloc, que a més maldaven per recollir trossos de les seves vestidures esquinçades i fins i tot sang com a relíquies. També ens explica els –suposats– miracles que van succeir des d’aquest moment i en les posteriors setmanes, ja que els cossos van ser deixats a les seves creus durant mesos. I davant de les mateixes estava el rètol que els condemnats havien portat des de Kyoto, en el qual es llegien els motius del càstig, bàsicament, que els frares havien arribat des de les Filipines amb títol d’ambaixadors, però que havien decidit quedar-se a la capital per predicar, encara i sabent que el Taikō ho havia prohibit expressament uns anys abans, per la qual cosa ells i els japonesos que se’ls havien unit mereixien ser crucificats. El 16 de maig el grup de Landecho i els que havien quedat a Tosa van deixar Japó per traslladar-se a Manila. El relat conclou amb una llista dels 26 màrtirs en la qual llegim els seus noms, edats i ocupacions.

En aquesta història, com en totes, hi ha diferents versions, i la narrada aquí és la pròpia de l’àmbit castellà, però no és la que ha passat amb major acceptació a la història. Hi ha petits matisos o afegits que no apareixen a la crònica de de Saucola però sí a la historiografia jesuïta, la portuguesa –òbviament coincidents–, l’anglosaxona o la japonesa. La diferència més important, i que mereix ser comentada aquí, és la referent al desencadenant de la dura sentència del Taikō. Segons aquesta versió, quan el governador enviat per Hideyoshi a Tosa va interrogar a alguns membres de la tripulació del San Felipe, un dels testimonis va ser el del pilot de la nau, un tal Francisco de Landia, i aquest suposadament va voler impressionar a Masuda ensenyant-li en un mapa la gran quantitat de territoris sobre els quals governava Felip II; d’allò parlat en aquesta entrevista, cal aclarir, no hi ha testimonis directes ni documents escrits. En preguntar-li Masuda com ho havia fet Castella per poder conquistar tants i tan grans territoris, el pilot li va dir que primer s’enviava a aquesta nova terra als sacerdots i frares, que s’encarregaven de convertir a una part de la població i les elits, i així era més fàcil la conquesta quan poc després arribessin els exèrcits castellans, que d’aquesta manera s’havia fet a Perú o Nova Espanya.

Aquest episodi apareix en la pràctica totalitat de la literatura que tracta el tema, fins i tot en la que podríem considerar “de l’àmbit castellà”, encara que llavors veiem varietat d’interpretacions, des d’atribuir el desgraciat testimoni a un contramaestre portuguès, a creure que no va poder haver dit tal cosa i que Hideyoshi ho tenia tot planejat per endavant, passant per donar com a bona la història però afirmar que només es va utilitzar com a pretext. Des de la bibliografia propera a les ordres mendicants, d’altra banda, sol culpabilitzar-se a jesuïtes i portuguesos, sobretot per un detall que hem vist anteriorment, a la carta de Hideyoshi que va llegir el governador Masuda als captius a Tosa apareixia la frase “ésto le habían informado a este Combaco Taicosama [Hideyoshi] algunas personas y tres portugueses que estaban en aquella sazón en el Miaco”, sent especialment important la part dels tres portuguesos, als quals alguns posen fins i tot nom i diuen que eren acompanyants del bisbe jesuïta Pedro Martins. Com hem dit, sobre aquests successos i la rivalitat entre castellans-mendicantes i portuguesos-jesuïtes, s’ha escrit llargament, però no és tema que concerneixi en profunditat a aquest article, per la qual cosa la seva anàlisi haurà d’esperar a posteriors ocasions.


Bibliografia

  • Álvarez Taladriz, José Luis (ed.). Documentos franciscanos de la cristiandad de Japón, 1593-1597. Relaciones e informaciones de San Martín de la Ascensión y fray Marcelo de Ribadeneira. Osaka, 1973.
  • Archivo General de Indias, sec. Filipinas 79 N28. Relación de la arribada al Japón del galeón San Felipe y martirio de…, 1597.
  • Bayle, Constantino. Un siglo de Cristiandad en el Japón. Barcelona: Editorial Labor, 1935.
  • Berry, Mary Elizabeth. Hideyoshi. Cambridge (Estats Units): Harvard University Press, 1982.
  • Boxer, Charles R. The Christian Century in Japan, 1549-1650. Manchester: Carcanet Press, 1993.
  • Cabezas, Antonio. El siglo ibérico de Japón. La presencia hispano-portuguesa en Japón (1543-1643). Valladolid: Universidad de Valladolid, 1995.
  • Charlevoix, Pierre Francois Xavier De. Histoire du Christianisme au Japon. où l’on voit les différentes révolutions qui ont agité cette monarchie pendant plus d’un siècle, vol. II. París: La Librairie Ecclesiastique de Rusand, 1828.
  • Cooper, Michael. They came to Japan: An Anthology of European Reports on Japan, 1543-1640. Berkeley: University of California Press, 1982.
  • Elisonas, Jurgis. «Christianity and the daimyo». A The Cambridge history of Japan, vol. 4, early modern Japan, editat per John Whitney Hall, 301-372. Cambridge (Regne Unit): Cambridge University Press, 1991.
  • Fernández Duro, Cesáreo. “Cómo han ido civilizándose los japoneses. Episodio del galeón San Felipe (1596)”, España Moderna, any VI, tom LXV, Madrid, 1894.
  • Griffis, William Elliot. The Mikado’s Empire. Nova York: Harper & Brothers, 1890.
  • Iaccarino, Ubaldo. “Comercio y diplomacia entre Japón y Filipinas en la era Keichō (1596-1615)” (Tesi doctoral, Universitat Pompeu Fabra, 2013).
  • Ichikawa Shin’ichi. “Los galeones de Manila y los gobernantes japoneses del siglo XVII”. Boletín del Centro de Estudios Mediterráneos, Universidad de Waseda. Tokio: Universidad de Waseda, 2004.
  • Murdoch, James. A History of Japan II. During the century of early foreign intercourse (1542-1651). Londres: Kegan Paul, Trench, Trubner & Co., 1903.
  • Pastells, Pablo. Historia General de Filipinas, tomo I. Barcelona: Compañía General de Tabacos de Filipinas, 1925.
  • Reis Correia, Pedro Lage. “Alessandro Valignano, attitude towards jesuit and franciscan concepts of evangelization in Japan (1587-1597)”. Bulletin of Portuguese/Japanese Studies, vol. 2. Lisboa: Universidade Nova de Lisboa, 2001.
  • Reyes Manzano, Ainhoa. “Mitos y leyendas sobre las relaciones hispano-japonesas durante los siglos XVI-XVII”. Brocar, Cuadernos de investigación histórica, 29, 2005: 53-75.
  • Sola, Emilio. Libro de las maravillas del Oriente Lejano. Madrid: Editora Nacional, 1980.
  • ———. Historia de un desencuentro. España y Japón, 1580-1614. Alcalá de Henares: Fugaz Ediciones, 1999.
  • Takizawa, Osami. La historia de los jesuitas en Japón (siglos XVI-XVII). Alcalá de Henares: Universidad de Alcalá, 2010.
  • Turnbull, Stephen. Toyotomi Hideyoshi. Oxford: Osprey Publishing Limited, 2010.

q
Si utilitzes aquest article, cita la font. Et proposo aquesta citació:
López-Vera, Jonathan. “L’incident del San Felipe i els màrtirs de Nagasaki” a HistoriaJaponesa.com, 2015.