Amaterasu sortint de la cova

Aquest blog va explicant la Història Japonesa de forma desordenada però, si hagués començat pel principi, pel principi absolut de tot, aquesta hauria estat la primera entrada.

Al principi dels temps, una sèrie de kami (divinitats) van aparèixer a Takamagahara, alguna cosa així com l’Alta Plana del Cel, situada sobre una immensa massa de líquid. Els déus llavors van enviar a dos d’ells, Izanagi (Aquell que convida) i la seva esposa Izanami (Aquella que convida), perquè convertissin aquest líquid en terra ferma. Per a això, els donen una llança anomenada Amenonuhoko (Llança celestial), que Izanagi submergeix en el líquid i, en treure-la, deixa caure unes gotes que es converteixen en l’illa d’Onogoro (Autogenerada). Una vegada han creat aquesta illa, Izanagi i Izanami descendeixen a ella per començar a poblar-la. Van construir un palau dins del qual es trobava una columna, van girar entorn d’ella en sentit contrari fins a tornar a trobar-se i llavors van intercanviar salutacions, parlant primer ella, abans d’unir-se per procrear. Els dos fills que van néixer d’aquesta unió no van ser considerats deïtats per no estar ben formats, així que es van desfer d’ells. Els altres déus que estaven a Takamagahara els van informar que això havia succeït perquè en trobar-se al voltant de la columna hauria d’haver parlat primer Izanagi.

Van repetir el ritual d’aquesta manera i llavors sí van aconseguir concebre infinitat de divinitats així com les vuit illes principals de Japó i algunes altres menors. Però no tots els seus descendents van néixer per via vaginal, molts d’ells van sorgir d’altres parts del cos i fins i tot de “desfets orgànics”. El que sí va néixer de forma normal va ser Kagutsuchi, el déu del foc, per la qual cosa Izanami va morir cremada, no sense abans donar naixement a més de cinquanta altres deïtats i illes, que van sortir dels seus òrgans mentre ella agonitzava. Izanagi, sense poder contenir la seva fúria, va matar a Kagutsuchi, del cos i les esquitxades de sang del qual van sorgir gairebé una vintena d’altres deïtats. No disposat a resignar-se amb perdre a la seva esposa, Izanagi va decidir viatjar a Yomi, l’inframón, per portar-la de tornada, però en trobar-la i fabricar-se una torxa per veure-la, la descobreix en avançat estat de descomposició i mig devorada per cucs. Izanagi va fugir espaordit per escapar de l’inframón, mentre Izanami, els cucs ara convertits en serps de tro i altres éssers que habitaven Yomi es van llançar a perseguir-lo. Quan finalment va arrivar a les portes d’aquesta terra dels morts, Izanagi va bloquejar la sortida amb una gran roca per posar-se fora de perill. Llavors Izanami, enfuriada, va llançar una maledicció segons la qual mil persones moririen cada dia; per compensar-ho, Izanagi va llançar una benedicció per la qual mil cinc-centes persones naixerien també cada dia.

Izanagi i Izanami, creant les illes de l’arxipèlag japonès

Per a purificar-se després de la visita a Yomi, Izanagi va rentar les seves robes i a si mateix, i en aquest procés van anar naixent una nova sèrie de divinitats, de diferents parts del seu cos o el seu vestit. Els últims tres déus apareguts en aquest moment, nascuts de diferents parts de la seva cara en rentar-la, van ser especialment importants: Amaterasu, la deessa del sol, Tsukiyomi, el déu de la lluna i Susano-wo, el déu del mar i la tempesta. Aquest últim va resultar no ser gens obedient i queixar-se constantment de la mort de la seva mare, per la qual cosa Izanagi va acabar decidint castigar-lo assignant-li viure a Yomi.

Abans de partir cap a la seva nova destinació, Susano-wo va anar a acomiadar-se de la seva germana Amaterasu, van acabar reptant-se a una sèrie de competicions, de les quals van néixer noves deïtats, i Susano-wo va ofendre a Amaterasu i aquesta es va refugiar a una cova a causa del disgust, per la qual cosa, en ser la deessa del sol, va provocar la foscor total al món. La resta de déus van intentar convèncer-la perquè sortís de la cova però ella s’hi va negar, per la qual cosa van idear un pla per fer-la sortir. Van fabricar un gran mirall i unes joies que van col·locar en un arbre enfront de la cova, i la deessa Uzume va ballar nua, provocant el l’alegria de la resta de déus, uns vuit milions en total. Amaterasu va treure el cap fora de la cova estranyada que estiguessin fent una festa estant com estava el món sumit en la foscor. Uzume li va dir que estaven celebrant que existia una deessa millor que Amaterasu, i llavors li van ensenyar el seu propi reflex en el gran mirall, fent que sortís una mica més de la cova per veure’s millor. Llavors el déu Ame-no-tachikara la va treure a l’exterior i altres déus van segellar l’entrada de la cova amb una corda sagrada. Així va tornar la llum al món.

Susano-wo, desterrat del cel, va començar a vagar per la terra i en un dels seus viatges es va trobar amb una parella de déus ancians que estaven angoixats perquè de les vuit filles que havien tingut, les set majors havien estat devorades pel drac Yamata-no-orochi, de vuit cues i vuit caps, en set anys consecutius, i s’esperava una nova visita l’endemà, en la qual segurament devoraria a la filla que encara els quedava. Susano-wo llavors va prometre als ancians acabar amb el drac a canvi de la mà de la jove, anomenada Kushinada-hime. Va manar construir una llarga i alta tanca al voltant de la casa dels ancians, en la tanca va fer vuit portes i després de cada porta hi van posar un barril ple d’un vi extremadament fort, creat per a l’ocasió. Quan l’endemà va aparèixer Yamata-no-orochi, va olorar l’aroma del vi, va introduir un cap per cada porta de la tanca, es va beure el vi i va quedar atordit; llavors Susano-wo va aprofitar per trossejar-ho amb la seva espasa. En tallar una de les vuit cues, l’espasa de Susano-wo va copejar amb alguna cosa extremadament dura i es va partir en dos, en inspeccionar la cua va trobar en el seu interior una espasa a la qual es va anomenar Kusanagi (Espasa de la serp) i va ser protagonista de moltes llegendes i mites. Susano-wo va decidir oferir l’espasa a la seva germana Amaterasu com a disculpa per la seva conducta anterior. A partir de llavors, va viure acompanyat de la seva esposa Kushinada-hime i va tenir diversos descendents, un dels quals, Ōkuninushi (Amo del país), va acabar de formar totes les illes que conformen Japó, concloent així el treball començat per Izanagi i Izanami.

Per la seva banda, Amaterasu i la resta de divinitats que vivien en el cel estaven molt preocupats pel desordre que hi havia a la terra, provocat per les divinitats que vivien allí, sobretot per la nombrosa família de Ōkuninushi, qui s’havia casat nombroses vegades i havia tingut infinitat de fills. Van decidir doncs conquistar la terra, enviant diversos emissaris per a això, però després de diversos intents sense èxit, va ser el déu guerrer Takemikazuchi el que va convèncer a Ōkuninushi perquè els cedís la terra, a canvi de certes condicions establertes per aquest.

L’emperador Jinmu

Una vegada que la terra va passar a pertànyer a Amaterasu, la deessa va enviar al seu nét Ninigi-no-mikoto a la terra per governar sobre ella. L’hi van acompanyar alguns altres déus per aconsellar-lo, cadascun d’ells va ser el teòric ancestre dels diferents clans Yamato; a més, Amaterasu li va fer lliurament de la joia i el mirall que s’havia utilitzat per fer-la sortir de la cova, així com de l’espasa Kusanagi, aquests tres objectes conformen els anomenats Tresors Imperials de Japó, encara conservats. Ninigi-no-mikoto s’establiria a la illa de Kyūshū i el seu besnét, anomenat Iwarebiko, acabaria tot el país, la terra de Yamato, i es convertiria en l’Emperador Jinmu, primer emperador de Japó i ancestre, 124 generacions després, de l’actual emperador, Akihito.

Òbviament, tot això pertany al camp de la Mitologia, no de la Història, es tracta dels mites de la creació de Japó segons són relatats al Kojiki, el llibre històric japonès més antic. En concret, de la seva primera part, el Kamitsumaki, que narra el període que va des de la creació fins a Jinmu, el teòric primer Emperador de Japó i suposat avantpassat de l’actual. En una altra entrada, pròximament, parlarem dels orígens “veritables” del poble i la civilització japonesa; així com del Kojiki i el posterior Nihon Shoki més en profunditat.


Bibliografia

  • Ashkenazi, Michael. Handbook of Japanese mythology. Santa Barbara: ABC-Clio Inc., 2003.

  • Kojiki. Traducció de Basil Hall Chamberlain (1882). Santa Cruz: Evinity Publishing Inc., 2009. Està disponible de forma gratuïta també a http://www.sacred-texts.com/shi/kj/index.htm.

  • Existeix una traducció al castellà directa del japonès, és bastant recent i no la conec, però per si algú hi està interessat:
    Kojiki. Crónicas de antiguos hechos de Japón. Traducció de Carlos Rubio i Rumi Tani Moratalla. Madrid: Editorial Trotta, 2008.


q
Si utilitzes aquest article, cita la font. Et proposo aquesta citació:
López-Vera, Jonathan. “L’origen (o no) de Japó” a HistoriaJaponesa.com, 2011.