En un article anterior hem repassat la biografia d’Oda Nobunaga, però he cregut adequat dedicar-ne un altre a un tema més concret, el de la seva relació amb alguns monestirs i grups budistes de la seva època, doncs crec que és una de les característiques més peculiars de la seva carrera. De la mateixa forma, també va ser peculiar la seva relació amb la missió jesuïta japonesa, estant tots dos temes estretament relacionats, però d’això potser en parlem més endavant.

Oda Nobunaga (1534-1582) ha passat a la història –sobretot per a l’acadèmia occidental– com algú despietat i venjatiu, capaç de les majors i més gratuïtes massacres, i això és degut, en gran part, a la seva lluita oberta contra determinats monestirs i grups religiosos budistes, als quals va combatre de la mateixa forma en què es combatia a qualsevol daimyō rival. De nou, això encaixa amb la seva actitud pragmàtica, ja que aquests monestirs budistes es comportaven de fet en molts aspectes com els daimyō, doncs solien administrar grans terres que controlaven amb els seus exèrcits i jugaven un important paper en els assumptes polítics, especialment –però no només– en els de la capital. Gran part dels conflictes en els quals es veien embolicats aquests grups religiosos es donaven, a més, entre diferents temples o monestirs, i no per motius relacionats precisament amb la religió, ja que moltes vegades pertanyien a la mateixa escola o corrent budista, sinó per raons merament econòmiques i polítiques. Així doncs, podríem dir que, per Nobunaga, si es comportaven com un daimyō, se’ls podia tractar com a un daimyō, deixant apart les consideracions religioses, supersticions o tradició, cosa que no era gens usual entre la majoria de guerrers.

A Occident s’ha presentat gairebé sempre a Nobunaga directament com un enemic del budisme per se, però aquesta idea està sens dubte fortament influenciada pel retrat que d’ell van fer els missioners jesuïtes de la seva època. En els seus relats trobem constantment la idea de que menyspreava tot culte als budes o els kami, o tota superstició, el que és cert doncs va manifestar públicament en nombroses ocasions no creure en tot això, però llegim al jesuïta portuguès Luís Fróis (1532-1597) dir fins i tot que “parece que o tomou Deos por flagelo dos bonzos, destruição de seos templos e idolatrias” –no en poques ocasions van celebrar els sacerdots aquesta destrucció de temples i santuaris per part de Nobunaga, per cert. I precisament per creure’l enemic del budisme, els missioners van veure automàticament en ell un amic i protector del cristianisme, encara que tant el primer com el segon es pot explicar de forma més convincent, insisteixo, com una postura pragmàtica i adaptada a la realitat de cada situació. El mateix Nobunaga ho va explicar als seus generals en 1571, quan, en donar-los l’ordre de destruir els temples del complex monàstic del temple Enryaku-ji, a la muntanya Hiei, aquests es van mostrar alarmats i espantats per tan colossal herejía, i el van intentar convèncer de que desistís de la seva idea; els va dir:

Jo no sóc pas el destructor d’aquest monestir. El destructor del monestir és el monestir mateix. (…) Alguns de vosaltres vau ser enviats per raonar amb els monjos i dissuadir-los, però ni us van escoltar. Vaig enviar més emissaris per informar-los que si persistien en la seva decisió tots els edificis sense excepció (…) serien cremats i destruïts, i que tots els que hi viuen, clergat o no, serien decapitats. Ni així van cedir. I jo no dic mentides. Són ells els qui obstrueixen el manteniment de la llei i l’ordre del país. Si no són destruïts ara, tornaran a convertir-se en un perill per a la nació. Per això, ni una sola vida pot ser perdonada.

Aquest episodi, l’anomenat Setge a la Muntanya Hiei, és sens dubte un dels més famosos de la biografia de Nobunaga i el que es cita sempre com a màxim exponent de la seva suposada crueltat. El temple Enryaku-ji s’havia mostrat públicament en contra de Nobunaga dos anys abans, en 1569, quan el recentment estrenat govern de facto del líder dels Oda va expropiar unes terres pertanyents al poderós i ric monestir. Nobunaga els va proposar llavors dues opcions: o s’unien al seu bàndol i els eren retornades les seves terres i garantits tota classe de privilegis a la zona controlada pel govern central, o es mantenien neutrals i no interferien en assumptes polítics a les guerres que s’estaven lliurant. Mitjançant un document oficial, a més, els va comunicar que de no triar cap d’aquestes dues opcions, aliant-se amb un altre bàndol, cremaria l’Enryaku-ji i tots els edificis de la seva propietat. No va haver-hi resposta per part del monestir llavors, però un any més tard es van aliar amb els clans que en aquell moment combatien a Nobunaga: els Asakura i els Azai.

L’atac a l’Enryaku-ji, amb els soldats de Nobunaga atacant als monjos mentres es cremen els edificis del temple, al llibre Ehon Taikō-ki

Així, veiem que en la disputa entre Nobunaga i el temple Enryaku-ji no apareixen motius de tipus religiós i es tracta senzillament d’un conflicte més entre dos actors polítics. El conegut desenllaç va ser un setge que va finalitzar quan els trenta mil soldats de Nobunaga van envoltar completament la falda de la muntanya Hiei i, emprenent l’ascensió al mateix temps, van anar cremant tot edifici i matant a qualsevol persona –ja sigués monjo, monjo guerrer, dona, ancià, o nen de qualsevol edat– que van trobar al seu pas, sent alguns capturats en un primer moment però només per ser executats després, doncs ningú va sobreviure a l’atac.

Fróis explica el succeït en una carta –amb els habituals qualificatius despectius en parlar dels bonzes i els seus símbols religiosos–, en la qual ens diu també que des de l’Enryaku-ji es van oferir a Nobunaga “trezentas barras douro, que val cada huna quorenta e cinco taès de prata”, però que aquest no les va acceptar; i que hi havia tants seglars al monestir perquè els bonzes, segurs de que Nobunaga no s’atreviria a atacar, havien convençut als habitants del veí poble de Sakamoto de que es refugiessin allà. Afegeix a més una dada curiosa en datar els fets en el dia 29 de setembre, recalcant que aquest és precisament el dia de Sant Miquel Arcàngel, qui per als catòlics és l’àngel que lidera l’exèrcit celestial en la seva lluita contra el dimoni. Sens dubte, una feliç coincidència per Fróis, de no ser per una dada que difícilment se li va poder haver passat per alt: en realitat els fets van succeir el dia 30 de setembre. Però en aquell moment, per als missioners jesuïtes, Nobunaga era una espècie de protector de la causa cristiana i Fróis va poder haver volgut identificar-lo convenientment amb el personatge bíblic i el seu significat per mitjà d’un petit canvi de data. Canvi de data, per cert, que ha estat recollit erròniament en molts treballs sobre el tema des de llavors, en un nou exemple de com la versió jesuïta dels fets ha passat a la posteritat. En qualsevol cas, l’atac es va saldar amb més de vint mil víctimes i la completa destrucció d’uns tres-cents edificis que componien l’enorme complex monàstic de la muntanya Hiei –valuoses estàtues, pintures i arxius inclosos–, i va suposar la desaparició immediata de l’Enryaku-ji com a influent actor polític i una gran commoció per a tot el país, sobretot per a la cort de la capital. En quant als seus aliats en contra de Nobunaga, els Asakura i els Azai, tots dos van ser derrotats dos anys més tard, en 1573, i la crònica d’Ōta Gyūichi (1527-1613) ens diu que els cranis dels seus líders –lacats i amb làmines d’or– van ser exposats en un gran banquet organitzat per Nobunaga per celebrar el primer dia de l’any següent.

El poder d’alguns d’aquests monestirs estava des de mitjans del segle XV, a més, íntimament relacionat amb certs moviments populars formats per camperols, petits terratinents i oficials de governs locals, però tambén per monjos budistes i sacerdots shintoistes, que s’oposaven al control dels daimyō. Aquests grups, una espècie de lligues anomenades genèricament ikki –literalment, “insurrecció”–, van anar proliferant per gran part del país i van passar a estar cada vegada més organitzats, segons van ser estant més relacionats amb certs monestirs i temples. Sens dubte, el més poderós d’aquests ikki va ser l’Ikkō-ikki, organitzat entorn d’una branca de l’escola budista Jōdo Shinshū –traduït normalment com a “Veritable Terra Pura”, coneguda també com a “budisme Shin”–, la senzilla doctrina del qual –prometia la salvació només amb invocar el nom del buda Amida– va atreure a grans sectors de la societat, que es sentien oprimits i castigats per la classe governant samurai. Malgrat no comptar amb un alt grau d’organització, degut precisament a ser un grup tan estès, la branca principal dins de l’Ikkō-ikki tenia la seva base a l’Ishiyama Hongan-ji, en l’actual Osaka, un temple fortament fortificat, dirigit en aquest moment per l’abat Kennyo (1543-1592) –també conegut com a Kōsa o, en els escrits dels jesuïtes, com “el bonze d’Osaka”. Es van mostrar molt actius ja a la fi del segle XV, i una de les seves branques regionals va aconseguir enderrocar al govern de la província de Kaga i governar allà durant gairebé un segle, la qual cosa ens dóna una idea de com de poderosos podien arribar a ser aquests grups.

L’abat Kennyo del Hongan-ji

En 1564 es van enfrontar a Tokugawa Ieyasu (1543-1616) a la Batalla d’Azukizaka i a partir de 1570 al mateix Nobunaga, reforçant amb les seves tropes –que incloïen uns tres mil arcabussers– a les del clan Miyoshi, obligant així als Oda a retirar-se. Aquest mateix any Nobunaga va començar un setge al Hongan-ji, que duraria gens menys que deu anys, sent el més llarg de la història japonesa, encara que durant aquests anys els enfrontaments amb el temple en si es van donar de manera bastant intermitent. Quan en 1571 va caure l’Enryaku-ji, el Ikkō-ikki es va convertir en l’únic grup religiós que s’oposava a Nobunaga, i aquest es va dedicar a combatre’l sense descans. Fins a l’any 1580 es van donar innombrables batalles entre tots dos bàndols, amb aliances per part de l’Ikkō-ikki amb qui estigués en cada moment lluitant contra els Oda –ja fossin els Takeda, els Asakura, els Azai, els Mōri o el mateix shōgun Ashikaga Yoshiaki (1537-1597)–, o intents frustrats de prendre el temple-fortalesa per part de Nobunaga o algun dels seus vassalls. A partir de 1574, veient-se incapaç de vèncer al Hongan-ji directament, Nobunaga va optar per aïllar-ho acabant tant amb els seus aliats com amb les branques regionals del propi Ikkō-ikki, per la qual cosa va anar combatent-les en diferents províncies: Echizen, Owari, Ise, Kawachi i Setsu. En alguns d’aquests atacs Nobunaga es va mostrar tan contundent com havia estat ja a la muntanya Hiei, com és el cas d’Ise, on va envoltar els forts en els quals s’atrinxeraven els seus enemics i no va aixecar el bloqueig fins que hi van morir tots de gana, o com en els forts de Nagashima, Yanagashima i Nakae, a la província d’Owari, on primer va establir un bloqueig complet i després va deixar morir de gana als seus habitants –en el cas del primer d’ells– o els va calar foc amb ells dins –en els altres dos. Quan Nobunaga conquistava una província, lluitant contra un altre daimyō, normalment només eliminava la cúpula de l’estructura de poder d’aquesta província, no obstant això, en el cas de l’Enryaku-ji o l’Ikkō-ikki, semblava determinat a acabar amb tots i cadascun dels seus integrants.

Cap a 1577 el Hongan-ji havia quedat ja completament aïllat, després de la desaparició de les seves branques en altres províncies, el desterrament de Yoshiaki i la caiguda dels Takeda, els Asakura o els Azai; els seus únics aliats eren ja els Mōri, però aquesta vegada no estaven atenent a les seves peticions d’auxili més que per mantenir el bloqueig de Nobunaga incomplet en proveir al temple de provisions per via naval. Van començar llavors una sèrie de negociacions entre tots dos bàndols, comptant fins i tot amb la intermediació de l’emperador, i en 1580 l’abat Kennyo va acabar acceptant els termes imposats per Nobunaga i rendint el temple. Va ser llavors quan, eliminada l’amenaça que suposaven els grups religiosos militants i pacificada tota la zona central del país, Nobunaga va poder enfocar els seus esforços a expandir la seva conquesta cap a l’oest.

L’atac al Hongan-ji, per Utagawa Toyonobu

Les dràstiques polítiques adoptades per Nobunaga en relació amb aquests grups budistes militaritzats han suscitat –com caldria esperar– un debat acadèmic bastant considerable. Malgrat la poderosa influència que des de llavors ha exercit la narrativa jesuïta, que definia a Nobunaga com un enemic total i despietat del budisme –i un paladí del cristianisme–, en l’actualitat la majoria d’acadèmics han descartat aquesta idea. Com ha quedat clar, Nobunaga combatia a tot aquell que s’oposés al seu projecte d’unificació del país, i aquí s’inclouen branques del seu propi clan, altres daimyō, membres de la cort, el mateix shōgun, i grups o institucions religioses. És important destacar que Nobunaga no va tractar per igual a tots els grups religiosos, temples, santuaris o monestirs, doncs a les seves terres, administrades directa o indirectament per ell però sempre amb un control absolut en totes les esferes de la societat, no es va prohibir cap doctrina religiosa ni es van destruir temples per motius relacionats amb la religió. Per contra, el líder dels Oda es va preocupar de reconstruir molts edificis religiosos de la capital que havien quedat destruïts després de la Guerra Ōnin, o de construir-los a les noves ciutats que es van fundar als seus territoris, com a la mateixa capital del seu govern, Azuchi. Malgrat no ser una persona religiosa i manifestar-ho obertament, Nobunaga no s’oposava al fet que els seus súbdits o vassalls ho fossin, perquè ell no era enemic del budisme o el shintoisme com a religions, ho era dels seus opositors polítics, i en aquest camp no feia distincions si es tractava d’un altre daimyō o d’un monestir. Senzillament perseguia a aquestes institucions quan es convertien en una amenaça política, no només cap a la seva autoritat sinó també cap al propi sistema samurai en general. Quan va acabar amb el Hongan-ji en 1580 totes les institucions religioses del seu territori van passar a estar sota el seu control directe –igual que la resta d’actors socials–, i aquest mateix any va començar a censar les terres i patrimoni d’aquests temples, santuaris i monestirs, deixant així clar que estaven supeditats al seu govern central. Les creences religioses, de fet, sempre que estiguessin al servei del seu govern, no només no eren perjudicials, sinó que podien resultar molt útils com a eina de control social.
Un assumpte diferent és el que fa referència als mètodes que va emprar Nobunaga per combatre a aquestes institucions i grups religiosos, habitualment considerats com a cruels i despietats –com efectivament eren, sobretot vists des de la perspectiva del nostre moment històric. El matís que cal fer aquí és que gran part de la crítica neix del fet que aquests mètodes van ser emprats precisament contra institucions i grups religiosos, cosa que no era gens habitual, malgrat si ser-ho entre diferents daimyō. Així doncs, l’única diferència de Nobunaga respecte a la resta de senyors guerrers de la seva època va ser que el seu pragmatisme era encara major que el d’ells, tant que el va portar a passar per sobre de les convencions socials, supersticions i creences religioses en cometre actes que es consideraven un sacrilegi i una crueltat extrema no per la naturalesa dels actes en si sinó per la d’aquells als quals anaven dirigits.

Bibliografia

  • Asao Naohiro. «The Sixteenth-Century Unification». A The Cambridge History of Japan, vol. 4, Early Modern Japan, editat per John Whitney Hall, 40-95. Cambridge (Regne Unit): Cambridge University Press, 1991.

  • de Bary, Theodore, ed. Sources of Japanese Tradition, vol. 1. Nova York: Columbia University Press, 1964.

  • Berry, Mary Elizabeth. Hideyoshi. Cambridge (Estats Units): Harvard University Press, 1982.

  • Farris, William W. Japan to 1600. A Social and Economic History. Honolulu: University of Hawaii Press, 2009.

  • Fróis, Luís. 1 de junio de 1569. Carta. Cartas que los padres y hermanos de la Compañia de Iesus, que andan en los Reynos de Iapon escriuieron a los de la misma Compañia, desde el año de mil y quinientos y quarenta y nueue, hasta el de mil y quinientos y setenta y vno. Alcalá: Iuan Iñiguez de Lequerica, 1575.

  • ———. Luís Fróis a Antonio de Quadros, provincial de la India, 4 de octubre de 1571. Carta. Cartas que os padres e irmãos da Companhia de Iesus, que andão nos Reynos de Iapão escreuerão aos da mesma Companhia da India & Europa desdo anno de 1549 atè o de 1580. Primeiro Tomo. Évora: Manoel de Lyra, 1598.

  • ———. Historia de Japam, vol.2. Lisboa: Biblioteca Nacional, 1981.

  • ———. Historia de Japam, vol.3. Lisboa: Biblioteca Nacional, 1982.

  • Fujita, Neil S. Japan’s Encounter with Christianity. The Catholic Mission in Pre-Modern Japan. Nova York: Paulist Press, 1991.

  • Hall, John Whitney. «Introduction». A The Cambridge History of Japan, vol. 4, Early Modern Japan, editat per John Whitney Hall, 1-39. Cambridge (Regne Unit): Cambridge University Press, 1991.

  • Lamers, Jeroen P. Japonius Tyrannus. The Japanese Warlord Oda Nobunaga reconsidered. Leiden: Hotei Publishing, 2000.

  • Mexia, Lourenço. Lourenço Mexia al General de la Compañía de Jesús, 20 de octubre de 1580. Carta. Cartas que os padres e irmãos da Companhia de Iesus, que andão nos Reynos de Iapão escreuerão aos da mesma Companhia da India & Europa desdo anno de 1549 atè o de 1580. Primeiro Tomo. Évora: Manoel de Lyra, 1598.

  • Okuno Takahiro. 織田信長文書の研究〈下巻〉(Oda Nobunaga monjo no kenkyū, kegan – Investigació dels documents d’Oda Nobunaga, II). Tòquio: Yoshikawa Kōbunkan, 1970.

  • Ōta Gyūichi. The Chronicle of Lord Nobunaga. Editat per Jurgis Elisonas i Jeroen P. Lamers. Leiden: Brill, 2011.

  • Sansom, George. A History of Japan, 1334-1615. Stanford: Stanford University Press, 1961.

  • Sugiyama Shigeki. «Honganji in the Muromachi-Sengoku Period: Taking Up the Sword and its Consequences». The Pacific World, New Series, 10 (1994): 56-74.


q
Si utilitzes aquest article, cita la font. Et proposo aquesta citació:
López-Vera, Jonathan. “Oda Nobunaga i la seva relació amb el budisme” a HistoriaJaponesa.com, 2017.