Sabia des de fa anys que Martin Scorsese estava intentant treure endavant el projecte de fer una pel·lícula basada en la novel·la Silencio d’Endō Shūsaku, però vaig saber que per fi la seva estrena estava a prop farà cosa de tres o quatre mesos, i va ser perquè un seguidor d’aquesta web m’ho va comentar, no recordo si a Twitter o Facebook. Des de llavors, han estat uns quants més els que de tant en tant m’han preguntat pel mateix, sobre quines expectatives tenia sobre la pel·lícula, si creia que seria bona o no, si Hollywood tornaria a fer de les seves –recordem l’última “versió” dels 47 rōnin–, si el llibre valia la pena, etc. Així que gairebé sentia l’obligació moral d’anar a veure-la quan s’estrenés i explicar aquí què m’havia semblat… i això he fet. Aprofito per donar les gràcies a tots els que m’escriuen per comentar o preguntar qualsevol cosa relacionada amb el meu treball, per cert.

El de la missió jesuïta en el Japó dels segles XVI i XVII és un dels temes de la Història Japonesa que més he treballat i treballo, i està estretament relacionat amb la recerca de la meva Tesi, amb la qual cosa està clar que abans o després hauria de veure aquesta pel·lícula, però ja havia llegit el llibre i no sóc especialment cinèfil, així que de no ser per la necessitat de tenir alguna cosa que dir-ne m’hauria esperat tranquil·lament a poder-la veure a casa meva quan estigués disponible. Abans de començar vull deixar clar, com ja he dit les poques vegades en les quals he ressenyat alguna obra aquí –bàsicament Ran i The Last Samurai–, que no vaig a comentar aspectes artístics o tècnics, principalment perquè no tinc ni idea de cinema i la meva opinió tindria la mateixa validesa que la de qualsevol catedràtic de barra de bar, jo vaig a parlar principalment de la part tocant a la Història, i també d’algunes diferències que he apreciat pel que fa al llibre… i amb això no vull dir que sobre aquests aspectes la meva opinió sí tingui la major de les autoritats, però almenys és la d’algú que, millor o pitjor, es dedica a aquests temes.

Abans d’anar a veure la pel·lícula tenia curiositat, com sol passar sempre que es va a veure l’adaptació al cinema d’una novel·la que has llegit, per saber com s’hauria adaptat el Silencio d’Endō a una pel·lícula –hi ha una japonesa de l’any 1971, però no l’he vist. Sempre és difícil traduir un llibre de literatura a cinema, i comptem amb innombrables i catastròfics exemples d’aquesta dificultat, però aquest cas em semblava especialment complicat. Perquè Silencio és un llibre bastant breu, i més de la meitat del mateix està formada pel monòleg interior del seu protagonista, el pare Rodrigo –en la traducció anglesa i, per tant, en la pel·lícula, Rodrigues–, cosa que sempre és especialment difícil de reflectir en una pel·lícula, perquè no sol funcionar això de col·locar una veu en off que vagi llegint totes aquestes parts, acabaria sent un audiollibre i no una pel·lícula. Aquesta part està bastant ben resolta, però no prou, al meu entendre. El llibre és, bàsicament, la història de la lluita interior de Rodrigo, d’un qüestionament de la seva fe arran del que viu des de la seva arribada a Japó. No és més que això, que no és poc. En la pel·lícula no he vist reflectit suficientment aquest aspecte, que considero fonamental. En algun moment sembla fins i tot que és el seu company, el pare Garrpe, qui posa tot en dubte, mentre que Rodrigo es manté ferm en les seves conviccions. Però aquesta no és la major de les diferències que he trobat entre llibre i pel·lícula, ni molt menys, i aquesta la podem atribuir a l’esmentada dificultat per portar a la pantalla la veu d’un narrador que, al llarg de les pàgines, ens pot explicar els pensaments més íntims dels personatges. La major de les diferències és una altra, però parlarem d’ella al final, ja que es tracta d’això precisament: del final.

Els pares Garrpe i Rodrigo, a Macao, abans de embarcar-se cap a Japó

Des d’un punt de vista històric, res a objectar, tot correctíssim, encara que això no és virtut de la pel·lícula sinó del llibre, però en l’adaptació tampoc he apreciat que s’hagi canviat res que afecti a aquest aspecte. La història se situa en el Japó de finals de la dècada de 1630, són temps doncs del shōgun Tokugawa Iemitsu (1604-1651, en el càrrec des de 1623 i fins a la seva mort) qui, com els seus dos antecessors –era nét de Tokugawa Ieyasu (1543-1616)–, es va mostrar obertament contrari a la difusió del cristianisme a Japó, però el va perseguir encara més decididament que ells. Va ser Iemitsu qui va fer realment efectives les polítiques de prohibició del cristianisme que trobem ja al govern Tokugawa des de 1614 i fins i tot al de Toyotomi Hideyoshi (1537-1598) ja en 1587; i va ser també Iemitsu qui va acabar expulsant a tots els europeus de Japó, religiosos o no, amb l’única excepció dels comerciants holandesos de Dejima. Per tant, pel moment en què els dos protagonistes de la nostra història, els pares Rodrigo i Garrpe, arriben a Japó, en 1639, l’antany suposadament reeixida missió jesuïta allà està ja vivint els seus darreríssims moments de vida.

El pare Ferreira

I Endō no només situa la seva història correctament dins de la Història, resulta que a més la seva història és Història. M’explico. El que succeeix en el llibre i la pel·lícula està basat en un fet real, el de l’apostasia del pare Cristóvão Ferreira (c.1580-1650), posteriorment conegut com Sawano Chūan. També són reals altres personatges que apareixen en la història, com Inoue Masashige (1585-1661), de qui sempre s’ha dit que tenia una relació sentimental amb Tokugawa Iemitsu; el jesuïta Alessandro Valignano (1539-1606) –qui apareix en diversos articles d’aquesta web–, encara que com veieu per les dates al costat del seu nom, portava dècades mort al moment en què comença la nostra història; i altres noms que apareixen citats aquí i allà, com els jesuïtes Francisco Javier (1506-1552) o Francisco Cabral (1529-1609). El personatge protagonista, d’altra banda, encara que basat també en un personatge real, el jesuïta italià Giuseppe Chiara (1602-1685), està molt més ficcionat, per aquest motiu Endō li canvia el nom i fins i tot la nacionalitat, cosa des del meu punt de vista molt d’agrair quan es ficciona un personatge real i se li fa pensar i actuar d’una manera diferent. L’autor no pot saber si Chiara va tenir aquesta lluita interna de la qual parlàvem abans, però si pot dir que la va tenir Rodrigo, ja que és un personatge de la seva creació.

Així doncs, amb l’excepció de la llicència que es pren amb Valignano, res a criticar des d’un punt de vista històric. Podríem posar-nos llepafils destacant que la pel·lícula fa l’efecte que qualsevol camperol de qualsevol poblet perdut en el sud de Japó al segle XVII sabia parlar portuguès… quan avui dia costa trobar a japonesos a Tòquio que sàpiguen una mica d’anglès. Però aquesta llicència ha de ser compresa, en teoria és més fàcil per al públic de la pel·lícula que els personatges japonesos parlin en anglès –que representa ser portuguès– que veure una pel·lícula enterament parlada en japonès, o buscar qualsevol altra forma de solucionar aquest petit problema. En el llibre, se suposa que Rodrigo i Garrpe han estudiat japonès abans d’arribar a Japó, cosa que d’altra banda era bastant habitual entre els jesuïtes que eren destinats allà. Però, com deia, no és res a tenir en compte més enllà que resulti curiós.

Kichijirō, el particular Judes del pare Rodrigo

Al meu entendre, allò més destacable d’aquesta pel·lícula, i no en positiu precisament, és el canvi respecte al llibre d’alguns petits però importantíssims detalls de la part final que canvien el significat de la història i la idea amb la qual surts de la sala de cinema si no has llegit la novel·la –que diria que és el cas de la major part del públic. Entenc que un director té dret a fer la pel·lícula que vol, encara que la basi en un llibre, i més si és un director consagradíssim com és Martin Scorsese, que suposo que pot fer i desfer com li vingui de gust. Però no acabo de veure amb bons ulls que es pugui canviar el significat. En el llibre –i aquí és on se suposa que haig d’advertir que tot seguit vaig a rebentar la història a qui encara no la conegui–, Rodrigo acaba apostatant després de tots els dubtes i la batalla interna de la qual parlava abans, ho fa al mateix moment concret que a la pel·lícula, per salvar la vida d’uns camperols, sí, però la seva principal motivació és que, com ell mateix ens diu poc després, “m’he convençut de que el Déu que predica el clergat a les esglésies i el meu propi Déu són dos éssers diferents”. Rodrigo apostata perquè deixa de ser catòlic. Lògicament, no passa a ser budista ni es “japonesitza” com sembla durant la resta de la seva vida, ell segueix creient en aquest Déu seu, però en el catolicisme, i més el d’aquella època post-Reforma, no s’admeten personalitzacions a mida, es creu en el Déu catòlic, tal com l’Església diu que és, o no es creu. I Rodrigo ja no creu en aquest Déu. En canvi, a la pel·lícula –on, com deia abans, ens hem perdut gran part dels dubtes de fe del protagonista–, quan Rodrigo mor, ja vell, i és incinerat en un funeral budista, veiem com porta amagat entre les seves mans un diminut crucifix. Sembla un petitíssim detall però, si no has llegit la novel·la, la idea amb la qual surts després d’aquesta última imatge és la de que Rodrigo segueix sent catòlic, que ha vençut, que els ha tingut a tots enganyats i només ha fingit haver deixat de ser catòlic per protegir als cristians japonesos.

Endō Shūsaku i Martin Scorsese

Tant Endō com Scorsese són –era, en el cas del primer– catòlics ells mateixos, però el primer va manifestar en més d’una ocasió que aquesta condició mai havia estat una càrrega fàcil de portar, que li era molt complicat compatibilitzar-la amb el fet de ser japonès, posant l’exemple d’un vestit que no estava fet per a ell, i en la seva obra trobem diferents exemples d’aquest sentiment d’incomoditat. El cas de Scorsese el desconec una mica més, però és públic i manifest que es considera a si mateix catòlic romà, i no sembla albergar tants dubtes com Endō sobre aquest tema. Potser cal buscar en aquestes dues formes diferents d’entendre i viure la seva religió el petit però fonamental canvi en el final d’ambdues obres.

Com a apunt final, vaig llegir fa poc que Scorsese havia fet una passada del seu Silencio al Vaticà, abans que s’estrenés en cinemes, per a uns quatre-cents sacerdots jesuïtes. Allà on ho vaig llegir no deia res del que a mi m’hauria interessat més saber: la reacció d’aquests sacerdots després de veure la pel·lícula. Però alguna cosa em diu que, a ells, els va agradar més la pel·lícula que el llibre.


Bibliografia

  • Endō Shūsaku. Silencio. Barcelona: Edhasa, 2009.


q
Si utilitzes aquest article, cita la font. Et proposo aquesta citació:
López-Vera, Jonathan. “Sobre l’adaptació de ‘Silencio’ per Martin Scorsese” a HistoriaJaponesa.com, 2017.